José Mota torna a complir aquest 31 de desembre amb la seva cita amb l’audiència de La 1 de TVE. Un any més, el còmic torna a la Nit de Cap d’Any per posar el toc d’humor amb l’especial ‘Cuento de Vanidad’. Basat en la novel·la ‘Conte de Nadal’ de Charles Dickens és, a més d’una paròdia del clàssic, una crítica profunda i atrevida de la vanitat que domina el món des de temps immemorials i que ha arribat a les seves màximes cotes en aquest món de ‘likes’, 'influencers’ i ‘haters’.
Scrooge és un milionari altiu i envanit, convençut que és el centre de l’univers. Ha practicat la vanitat gairebé com una religió i així ho explica a les seves xarxes socials, en les quals ridiculitza el seu entorn i presumeix de tot el que té, mobilitzant milers de followers que aplaudeixen les seves mesquines idees. No coneix l’empatia ni la caritat i considera que la solidaritat és el ‘postureig’ dels vanitosos per presumir de bon cor.
A més d’aquesta història, mostra esquetxos de contingut social i reflexiu però carregats d’humor com ‘Juegos sexuales de rol’ o paròdies de programes com ‘El jeque infiltrado’ i ‘El juego del calamar’. I, per descomptat, no faltaran els musicals, que inclouran homenatges a Raffaella Carrà i Georgie Dann, i les famoses imitacions de l’humorista. YOTELE parla amb José Mota sobre el seu especial ‘Cuento de Vanidad’, entre altres temes.
¿Per què aquest any has pres com a inspiració Charles Dickens per al teu especial nadalenc?
Per la necessitat d’explicar coses a nivell social que veig que són susceptibles d’explicar en un aparador com l’especial de Cap d’Any. De vegades, quan llegeixo certes notícies que hi ha a les xarxes socials, penso directament en una cosa que vull fer des de fa molt temps. No amb aquesta idea, però sí que volia retratar ‘Conte de Nadal’. Vaig entendre que de vegades les xarxes socials mal utilitzades són l’aparador i la vanitat absoluta. La continuïtat és plena de referències a això, al mal ús que de vegades fem de les xarxes socials. Havia d’explicar-ho.
Després, pel mig, hi ha esquetxos que, com cada any, al·ludeixen a històries que ocorren i m’interessen. Per exemple, el dels límits de l’humor: amb Santiago Segura fem el ministeri del temps còmic, on ell és un dels agents que va a avisar o prevenir alguns companys còmics dos segons abans que passi alguna cosa, i crec que dona molt joc. Hi ha un homenatge a Raffaella, n’hi ha un altre a Georgie Dann: fem ‘El Chiringuito’, però entès com a recurs quan has estat en un càrrec i després et munten un xiringuito, canviant la lletra. Georgie Dann forma part de la nostra cultura audiovisual. És gent que d’alguna manera ens ha pertangut, com Raffaella Carrà.
Personalment, ¿com és la teva relació amb les xarxes?
Hi tinc bona relació. Les xarxes socials no són ni bones ni dolentes, són. Depèn de l’ús que en facis. Però no estic disposat a explicar la meva vida cada minut per tenir més seguidors. No vull perquè és una mena d’esclavitud. Sé que el negoci moltes vegades va per allà, però no m’interessa. Em remunto i faig un exercici de tirar cap enrere, amb la novel·la 1984, i em sembla que el mal ús sobrepassa el que Orwell deia de les telepantalles i del ‘gran germà’. Si les utilitzes malament et converteixes en el teu propi policia. He d’estar narrant la meva vida contínuament per la drogoaddicció de captar seguidors. L’ànsia de tenir més i més no em compensa: el que guanyo d’una banda ho perdo de l’altra, perdo la possibilitat de viure la meva vida en temps real, en directe. Això em sembla molt greu. Estem parlant de gent obsessionada amb el tema, que n’hi ha.
Vull entendre que la majoria no són així, però hi ha gent que Déu n’hi do... Que per exemple pugi a un edifici per fer-se un ‘selfie’ i de sobte caigui i es mati. Això ens hauria de fer pensar què està passant. ¿Tanta necessitat hi ha de captar l’atenció dels altres per sentir-nos algú? ¿Tan buits estem, que necessitem tanta aprovació?
A tots ens agrada que ens aplaudeixin pel nostre treball, però tot té un límit. No poden valer més els seguidors que la teva vida. No pots viure en playback per un grapat de ‘m’agrades’. Tot això m’ha fet reflexionar molt seriosament a l’hora de confeccionar la continuïtat de l’especial Cap d’Any. Per això és ‘Cuento de Vanidad’: la vanitat ara mateix està en el mal ús que de vegades donem a les xarxes socials. No dic que siguin dolentes, perquè tenen moltes coses bones, però estem obligats a prendre’n consciència.
Ara estem parlant molt del ‘metavers’. El que espanta és que donem l’esquena a la realitat que tenim. Res m’hipnotitza més que conèixer gent real. L’ésser humà es necessita i durant la pandèmia ho hem après. Necessitem el contacte físic. ¿Què converteix els esdeveniments en una cosa especial? La connexió social. Estem fets per viure en comú. El que em fa por és la cultura de la bombolla, de la gent aïllada al seu món. Em crea incertesa. Es reglamentarà i l’ésser humà s’hi obrirà pas, però com que ens està venint tot a boca de canó no ens ha donat temps a digerir la meitat de les coses. Això ha passat amb les xarxes socials, ens han desbordat.
¿Mires el que es diu sobre tu a Twitter?
No ho acostumo a llegir, la veritat, no gaire. Ni les coses bones ni les dolentes. No navego excessivament per Twitter. Si entreu al meu perfil penjo missatges cada cert temps i ni tan sols són els que hauria d’escriure. Twitter està molt bé per comunicar-se. Depèn de l’ús que li donis.
¿Què significa per a tu ser un clàssic de la nit de Cap d’Any i veure que cada any tens una audiència fidel?
Ho sento com un regal i em fa molta il·lusió. Són 21 anys i 21 especials de Cap d’Any... És molt emocionant perquè ho visc des del punt de vista que, abans de dedicar-me a això, quan vivia a Montiel, aprenia dels que hi havia, com Martes y Tretze, Esteso i Pajares. Era màgic i meravellós l’humor i tot el que significava la nit de Cap d’Any. Tenir l’oportunitat de recollir aquest llegat és un regal, una oportunitat meravellosa per recordar els que han estat abans que jo, per descomptat, que han sigut i són referents en el meu treball.
¿Com arribes a la nit de Cap d’Any ara que s’està a punt d’emetre l’especial?
Cap d’Any em té bastant agafat. Hauria d’estar muntant, tinc l’equip muntant (l’entrevista es va fer el 14 de desembre). Sempre faig una pel·li i al mig faig com quan estires un acordió: fico esquetxos, però faig una pel·li. El Cap d’Any per mi seria ideal a l’agost, però per entregar-lo a l’agost. Vaig acabar de rodar-la el 3 de desembre. ¿I per què em porta tanta feina el muntatge? Perquè gravo moltes vegades el mateix i després no recordo al 100% tot el que he fet. Intento acaparar el màxim de moments còmics que puc i per fer-ho m’ho he de remirar tot; això requereix molt temps. En aquest cas he hagut de doblar fantasmes: soc Scrooge, però també el fantasma que se li presenta. Ho he fet en croma i després s’havia d’incrustar... Porta moltíssima feina.
Ha sigut un projecte molt ambiciós, diferent del de l’any passat. Però també puc dir una cosa de la qual em sento realment orgullós. Hi ha un moment, al final, en què dedico l’especial als sanitaris que van perdre la vida per ser a la primera línia de foc, lluitant perquè la paraula «esperança» tingués un sentit en la pandèmia. L’he dedicat a ells i a la gent de moltes professions que ja no hi són: zeladors, transportistes... Hem de tenir molt present tot el que ens ha deixat aquesta pandèmia, la solidaritat amb les persones. Hi ha un virus al món més gran que la covid i és l’egoisme. Aquesta pandèmia ens ha ensenyat que o anem de la mà o no anem enlloc. És important i ho vull reflectir. Ja vaig parlar l’any passat de la gent gran que moria i aquest any els recordo perquè crec que s’ho mereixen.
¿Podem esperar molts ‘cameos’ aquest any? ¿Tornarà a aparèixer la teva família, especialment el teu fill, després de la seva aparició en ‘Adiós dos mil vete’?
Aquest any no hi ha participat gaire gent. Hi ha Santiago (Segura) i algun company més, però igual que l’any passat, que tampoc hi va haver gaires ‘cameos’. Aquests dos últims anys, per la pandèmia, m’he frenat una miqueta a l’hora de trucar a la gent perquè els han de fer tests, posar-los el bastonet al nas... No és còmode. Després has d’estar molt pendent de la gent perquè venen a fer-te un favor i és lògic que els brindis la millor estada possible. La veritat és que no he volgut fer-ho. Crec que no era el moment. Sentia i sento que tinc una bona història i m’he centrat en això. Soc feliç.
Però sí que hi apareixen Patricia (Rivas, la seva dona) i José (Mota Rivas, el seu fill). Un dia em deia: ‘Però, pare, no faré la continuïtat amb tu’ (rialles). Patricia i jo volem que visqui en el seu món de nens. ¿Per què l’any passat vaig comptar amb ell? Perquè el missatge que volia transmetre amb un nen vaig sentir que només podia fer-lo amb ell. Tenim una relació extraordinària i sentia que era un moment molt especial. Jo vull que estudiï al col·le, que visqui la seva vida de nen el màxim possible i que sigui el màxim aliè possible de tot això dins del que es pugui.
I dels que venen darrere de tu, les noves generacions d’humoristes, ¿qui diria que despunta?
Hi ha molta gent bona. No només monologuistes. Et puc parlar de Pantomima Full, de Rafa Maza, de gent que escriu noves pàgines. Em fixo en les noves propostes. M’alegro que hi hagi noves propostes i nova gent. És generacionalment, és com ha de ser.
Fa molts anys que et dediques a aquesta professió. ¿Com has viscut l’evolució dels límits de l’humor?
Com a còmic, sento que la comèdia transita cada vegada per passadissos més estrets. ¿Això vol dir que s’ofegarà en la vida? La comèdia no es pot ofegar perquè és consubstancial a l’ésser humà. No es pot viure una vida sense humor. I no em refereixo als que ens dediquem a l’humor, sinó a l’humor que tots portem a dins. Sense ell no es pot viure la vida. ¿Qui no necessita un somriure? La comèdia s’obrirà pas.
Estem vivint moments en què s’estan aconseguint molts assoliments socials de col·lectius i això és bo. Crec que acabarem considerant la comèdia com una picada d’ullet humorística als temes més seriosos i ens continuarà produint un somriure de complicitat. Mai he pensat que quan un còmic fa un acudit vulgui fer mal a ningú, no m’entra al cap. Hauria de ser un malalt. Crec que la comèdia de vegades ens pot semblar més dura, però vull pensar que serveix com a bàlsam sobre les ferides més dures. És una pomada que, a la llarga, cura. Deia que la comèdia és tragèdia més temps, i és veritat. No recordo qui ho va dir, però ho subscric. No s’ha de tenir por de la comèdia si s’entén clarament el que he dit. La comèdia ha de ser una eina, una arma de construcció massiva, com diu el meu amic Luis Piedrahita. Cada vegada que cau un acudit al mig de la gent, el món és una miqueta millor: aquesta és la tasca de la comèdia.
Professionalment, ¿com afrontes aquest 2022?
Tinc pensat acabar d’escriure la meva pel·lícula, que fa molt temps que hi treballo. Tinc algun projecte de ficció entre mans. I en el cine tot just he acabat una pel·lícula amb Marta González de Vega, la guionista de ‘Padre no hay más que uno’, que es diu De Caperucita a Loba. Hi surten Berto Romero, David Guapo i Marco Zunino.