És una frase recurrent en el camp de l’astronomia, la paleontologia i l’arqueologia. Apareix una estrella d’un estrany cascavelleig, una dent molar inesperada o una àmfora on no hauria de ser i, a continuació, s’afirma que això obliga a reconsiderar gran part de l’assentat com a càtedra fins aleshores. De vegades és així. Què es pot dir, si no, de l’última sorpresa que ha emergit del passat romà de Badalona gràcies a una promoció immobiliària. Ha aparegut un fragment de la Via Augusta, poca broma; un taller metal·lúrgic, amb el seu forn inclòs; també un edifici coronat amb una exedra (l’antecedent de l’absis cristià) d’època tan tardana (segle IV) que caldrà repensar la data real de la decadència de la ciutat. La llista continua amb un ‘ustrinum’, vaja, un recinte d’incineració funerària del segle I aC on no s’han trobat urnes amb cendres, però, sí, un anell d’or amb el qual algun prohom se’n va voler anar a l’altre món, i, just a l’altre costat d’aquest tram de la Via Augusta, un mausoleu funerari amb una quinzena de restes humanes, la meitat, criatures. D’aquest conjunt destaca una tomba amb tres esquelets, probablement una família. L’esquelet d’un home envolta amb l’húmer, el radi i el cúbit esquerres els omòplats d’una dona. Entre tots dos jeuen les restes d’una criatura d’uns cinc anys. No hi ha dubte que allà es va plorar desconsoladament.