Els mems de Julio Iglesias: humor boomer, vergonya mil·lennista

Deia un tuit anònim que els mems són com un bon vi, que es passa anys fermentant en barriques per després ser fulminat en una ampolla en només una tarda amb els amics. Els mems tenen un període de vida igual de llarg. Neixen, comencen la fermentació trobant el format que els farà virals i, una vegada trobat el punt perfecte, exploten en una allau de reproduccions i variacions, i sumen xifres fins que, ràpidament, moren en el seu propi excés. Així ho assegurava també el periodista Andrew Ferguson a ‘The Atlantic’: «El cicle de vida d’un mem contemporani té fases. Neix en algun racó difícilment traçable; [...] Ronda per les xarxes socials, presumint de creativitat i ocurrència en les seves primeres aparicions. [...] Al final, tothom en vol formar part. En aquest moment apareixen els primers símptomes de cansament». Després del ‘mainstream’, la mort Pel periodista, l’indici que un mem estrella està passant a una supernova moribunda és quan el ‘mainstream’ hi participa: «El món envolta el mem, l’engoleix, el sufoca, l’asseca, l’ingereix». Al final, l’acaben utilitzant mitjans de comunicació per fer-se els graciosos, marques per vendre productes, fins i tot polítics i organitzacions per recaptar diners. Llavors, «el mem ha mort, conclou Ferguson. Després de la mort social, el mem entra en un nou estat, totalment diferent. No veuràs la generació Z o mil·lennistes utilitzant-los. O, si ho fan, serà a risc de fer feredat digital i vergonya aliena entre els seus coetanis. Tot i això, seguiran en l’imaginari col·lectiu boomer, que, en molts casos, el reviuran amb la puntualitat d’un rellotge en dates molt assenyalades. L’autor posa uns quants exemples de mems ressuscitats periòdicament per la comunitat sènior d’internet. Però no fa falta anar-se’n tan lluny: a escala local, per exemple, tenim el mític «abril, cerral», protagonitzat per Elena Furiase, filla de Lolita Flores, la participació de la qual el 2008 al programa Password reviu cada 1 d’abril, i recomparteix a totes les xarxes socials el vídeo. De fet, el mem és tan mort que fins i tot la mateixa actriu va demanar que deixessin de compartir-lo, farta. «Conec l’acudit, deixeu-me en pau», va implorar al seu Instagram fa uns mesos. El mem infinit Altres sempiterns mems estacionals que no requereixen presentació són els de Julio Iglesias. Arriba el mes de juliol i una allau de fotografies del cantant editades moltes vegades inunden els mòbils. N’hi ha en desenes de formats, imatges, textos i missatges, la majoria de les vegades allunyadíssims del seu origen que, segons les biblioteques digitals de mems, és als dosmils, amb el format de «i ho saps»: és a dir, una imatge de Julio, sempre la mateixa, en la qual, vestit amb americana i corbata, apunta amb l’índex a càmera, amb una frase qualsevol que acaba en «i ho saps». A partir d’aquí, com a bon mem, ha anat deformant-se i autoparodiant-se fins a convertir-se en la mescladissa humorística que és avui. Cada any es reinventen: aquest estiu, segons apunten els arxius fotogràfics, se centren en l’onada de calor, la inflació i, repescat d’altres anys, la covid. I fins i tot s’adapten als països (per exemple, a l’Argentina, a l’hemisferi sud, els de l’onada de calor parlen, precisament, del contrari, el fred) perquè, per descomptat, els mems d’un artista internacional de la seva talla no es podien circumscriure només a un país i han traspassat fronteres, igual com la seva carrera artística. Segons la psicòloga Alba Cobos, que aquests mems hagin unit poblacions tan dispars es deu a l’èxit aclaparador del cantant, que té una fama internacional que permet unir una «comunitat heterogènia», que pot entendre «acudits senzills» i «associacions fàcils» entre el seu nom i desenes de jocs de paraules sense necessitar ni context ni explicacions. A més, hi ha el factor a què apuntava el productor i baixista Hans Laguna a ‘Hey’, el llibre que intenta descodificar el fenomen Iglesias, i que manté que el cantant ha apel·lat sempre a un públic «aliè» a les tendències, imprimint «una sensació de contemporaneïtat tot just passada de moda». Un fabulós filó, doncs, per a l’humor i la ironia. Entre la broma i els paradisos fiscals Al programa argentí ‘Podemos hablar’ es va abordar el tema, i es va comentar que era una manera de mantenir viu el seu llegat, de mantenir-lo sempre a l’’spotlight’, tot i que no sigui per la seva carrera artística, sinó la seva figura com a engranatge essencial de la cultura pop. I sempre, per descomptat, des d’una perspectiva positiva ja que, pel diari ‘La Nación’, millorava la imatge d’un famós que, si no fos pels mems, només estaria omplint titulars per les seves societats en paradisos fiscals. De fet, a diferència de Furiase, el mateix Julio Iglesias ha assegurat que els mems li semblaven «molt divertits». Malgrat el seu impacte pop, sembla que aquests mems no han aconseguit impermeabilitzar en les generacions més joves. I no només perquè siguin més estrictes amb el procés de vida dels mems i, una vegada morts, considerin que «fer-los servir fa vergonya aliena», com sentenciava Ferguson, sinó perquè, a mesura que les grans aplicacions han fet el gir cap al vídeo, el format d’aquest mem ja no té sentit. Per exemple, a TikTok és pràcticament impossible trobar-los, i els pocs que hi ha són una còpia dels WhatsApp amb un mínim impacte. Queda clar que el canvi de plataforma accentua la fractura digital, fins i tot en l’humor més bàsic.

Els mems de Julio Iglesias: humor boomer, vergonya mil·lennista

El festival de mems que cada juliol es repliquen pel flanc sènior d’internet fa girar els ulls en blanc les generacions més joves

Per contra, el repertori, actualitzat aquest any amb la inflació i les onades de calor, no dona signes d’esgotament. ¿Per què?

El més llegit