L’Audiència de Vigo eleva la pensió d’un pare divorciat als seus fills universitaris

Joves ‘ni-ni’ que es queden sense pensió d’aliments per fer gala de la seva vagància al no treballar ni estudiar i d’altres que, al contrari i malgrat ser ja majors d’edat, són mereixedors d’una mensualitat més alta per estudiar a fons. En els procediments judicials de família els escenaris i els criteris judicials són molt diversos. Com la vida mateixa. Un clar exemple és una sentència que acaba de dictar la Secció Sisena de l’Audiència Provincial de Pontevedra, amb seu a Vigo, que eleva l’assignació mensual que un pare divorciat ha de pagar als seus dos fills, de 21 i 23 anys, ja que encara estan estudiant i les seves despeses són elevades. Un ho fa a Santiago de Compostel·la i l’altre ha d’abonar una acadèmia i un club esportiu. La sentència inicial, del Jutjat de Primera Instància 12 de Vigo, especialitzat en família, va declarar el juliol del 2021 el divorci del matrimoni i va establir, per als dos fills, ja majors d’edat, dels excònjuges, una pensió d’aliments de 300 euros per a cada un d’ells que havia d’abonar pel pare. La mare hi va recórrer al considerar que les necessitats dels joves no havien sigut «correctament considerades, al no tenir-se en compte que encara estaven estudiant, i que, de fet, el progenitor ja abonava una quantia més alta des del cessament de la convivència, cosa que generava en els nois la «confiança» que així continuaria sent en el futur. El pare no es va oposar al recurs, si bé, segons es concreta, s’ha mantingut en situació de «rebel·lia processal». El cert és que, després de l’apel·lació, l’Audiència de Vigo dona la raó a la mare. Amb uns ingressos nets anuals que ronden els 40.000 euros, els magistrats consideren que aquest home pot afrontar la despesa mensual i eleva a 500 euros –200 euros més que l’establert pel jutjat de família– la pensió per a cadascun dels fills, al veure acreditades a més documentalment les despeses a què tots dos han de fer front mes rere mes. Allotjament i altres despesesUn dels joves estudia a Santiago de Compostel·la, per la qual cosa, argumenten els jutges, «ha d’afrontar la despesa habitacional, la manutenció fora de la llar, desplaçaments, vestit, oci i d’altres pròpies de la seva edat». El seu germà, mentrestant, ha de pagar cada mes 200 euros d’acadèmia, a la qual cosa s’uneix, entre d’altres, la despesa en gimnàs. Al costat d’això, la sala considera que el fet que el pare, arran de la ruptura i ja abans que es decretés de manera judicial i oficial el divorci, hagi anat ingressant mensualment quantitats de fins a 1.000 euros mensuals per als dos fills «és altament revelador que les necessitats» d’aquests, quant a formació acadèmica i d’altres, «les quantifica en referida summa». Per aquesta raó es revoca la primera sentència i s’eleva la quantia que inicialment havia sigut fixada. La reclamació que es va dirimir en aquest litigi no se sustenta en els deures inherents a la pàtria potestat. Al ser els joves ja majors d’edat, tot i que dependents econòmicament, l’Audiència concreta que ha de prendre’s com a referència l’article 142 del Codi Civil, el que estableix el «deure general» de prestar-se aliments entre parents. «Això que la doctrina ha denominat ‘principi de solidaritat familiar’», indica la sentència, contra la qual encara es podia recórrer davant el Tribunal Suprem. Aquest article entén per aliments «tot el que és indispensable per a l’aliment, habitació, vestit i assistència mèdica». I aquest concepte engloba també «l’educació i instrucció» mentre l’alimentista sigui menor «i encara després quan no hagi acabat la seva formació per causa que no li sigui imputable». L’Hipòlit (nom simulat per preservar la seva identitat) va morir el 1967, fa ja més de 50 anys, però la relació extramatrimonial que va mantenir a mitjans del segle passat, de la qual han nascut quatre fills, avui ja septuagenaris, encara cueja en l’actualitat en forma d’un plet judicial que va arrencar el 2016 i sobre el qual acaba de dictaminar l’Audiència de Vigo. Aquests fills van presentar una demanda per accedir a l’herència del seu progenitor, així com a la dels seus tres oncles paterns. Els magistrats rebutgen que puguin optar als béns del seu pare, per prescripció i per «no tenir legitimació activa», ja que al seu dia no van ser «reconeguts» per ell. Però sí que declaren que són hereus per estirps dels seus oncles, per la qual cosa els correspon part d’una finca i d’una antiga casa familiar ubicada a Baiona. La demanda es va presentar contra la resta d’hereus. Els fills extramatrimonials de l’Hipòlit, reconeguts com a tal en sentència, van néixer entre 1948 i 1952, fruit de la relació que el ja mort va mantenir amb la mare de tots ells. Els jutges estableixen que no tenen dret a heretar del seu pare, perquè en el seu moment «no van adquirir la condició d’hereus seus» i perquè l’acció està prescrita a l’haver transcorregut ja el termini de 30 anys. Sí que tenen legitimació en el cas dels seus oncles.

L’Audiència de Vigo eleva la pensió d’un pare divorciat als seus fills universitaris

La sala revoca la primera sentència i fixa una mensualitat per a cada jove de 500 euros: un estudia a Santiago i l’altre ha de sufragar una acadèmia i un club esportiu

El més llegit