Vaig tardar molt a aprendre el significat de l’expressió «fer de la necessitat virtut». En la meva infància, era una d’aquelles coses que sentia que deien els adults, però que no entenia en absolut què volien dir quan ho deien.
Quan vaig començar a treballar, se me’n va revelar el sentit. Si un guió tenia un problema, ràpidament començava a pensar què podia fer perquè aquell inconvenient es transformés en un avantatge indiscutible. Vaig descobrir que, si m’hi esforçava, sempre podia convertir un mal inevitable en un bé sobtat i fer així, com en la dita, de la necessitat virtut. Aquesta tècnica la vaig fer servir en la meva vida quotidiana. Si alguna cosa sortia malament, buscava la manera d’alterar-la per acabar dient, molt alegre: «¡Encara sort que tot ha passat d’aquesta manera!».
Més llestos que jo
Més llestos que joEls líders de Podem han sigut més llestos que jo, perquè han trigat menys a entendre i a fer servir aquesta tècnica antiquíssima. Van detectar un problema: se’ls acusava d’haver simpatitzat amb Chávez, aportant vídeos en els quals l’acusació resultava innegable. Els periodistes contraris a la formació, com també els seus adversaris polítics, treien la qüestió de Veneçuela cada dos per tres, conscients que era un tema delicat capaç de perjudicar-los.
Va ser llavors quan Podem va tenir una idea genial: convertir el problema en avantatge, fer de la necessitat virtut, aconseguint que l’acusació prochavista es girés en contra de l’acusador, rebotant-li. ¿Era possible? ¿Es podia aconseguir que acusar Podem de simpatitzar amb Chávez fos pitjor que la acusació mateix? ¿Com es podia fer? ¿Rebatent les acusacions? No era possible. ¿Acceptant-les? No era convenient. Semblava que estaven en un carreró sense sortida fins que van trobar la solució més eficaç que he vist a la meva vida: la burla, totpoderosa i paralitzant.
Cada vegada que un contrincant digués la paraula «Veneçuela», el membre de Podem que la sentís havia de donar a entendre (somrient o fins i tot rient) que era ridícul tornar a treure aquella qüestió. Posant cares divertides i buscant complicitat amb l’espectador, escenificava el ridícul en què queia el pesadíssim acusador. En poques setmanes la maniobra va obtenir resultat i cada cop que un contertulià al·ludia, amb raó, a la qüestió de Veneçuela, un fum difús el començava a embolcallar; una espècie de sutge estrany, fet de diminutes i afilades rialles, l’ennegria i l’assenyalava, marcant-lo com un «tipus-ridícul-que-treu-el-tema-de-Veneçuela-perquè-no-té-res-més-per-dir». Fins a tal punt va funcionar l’estratagema, que molts analistes contraris a Podem van deixar de banda l’acusació veneçolana per por del ridícul.
La trampa del ‘chupito’
La trampa del ‘chupito’Abans del debat a quatre, Izquierda Unida va llançar un tuit que proposava als espectadors prendre’s un chupito cada cop que al debat algú digués alguna d’aquestes paraules: comunisme, Veneçuela, Maduro, Grècia, populisme, o radicals. És un exemple perfecte de conversió del problema en solució, de l’«acusació a un» en «burla a l’altre», de la necessitat en virtut. Tothom s’ho ha cregut, molts se n’han burlat bevent chupitos i ningú ha detectat la subtilíssima però monumental trampa.