La política està tan de moda, que moltes persones comencen a fer servir els seus termes en la vida quotidiana. Una amiga em va trucar l’altre dia per dir-me, molt preocupada, que certa dona més jove està rondant el seu marit. Amb veu tremolosa em va deixar anar: «Si no faig una cosa aviat, la molt bruixa em fa el sorpasso».

Vaig intentar calmar-la i li vaig aconsellar que no fes res d’estrany sense reflexionar-ho abans. A vegades, el nostre desig d’impedir les coses ens hi porta directament. Les meves paraules, no obstant, no van semblar tenir cap efecte, perquè ella seguia preocupada pel temut sorpasso que aquella femella lluminosa estava a punt de fer-li. Amb una precisió angoixant, va començar a detallar-me el seu pla d’atac.

El primer punt era vestir-se com aquella descarada. Així, argumentava la meva amiga, el seu marit sabria que ella també és capaç d’ensenyar els pits si s’ho proposa. També va modificar la forma de parlar. Abans era més pudorosa, però ara feia ús d’un llenguatge directe i desvergonyit. «Per competir amb aquella tia –em va dir– he de jugar en la seva mateixa lliga». 

La pobra esposa, per por del sorpasso, s’estava convertint en una fotocòpia de la perillosa dona que empaitava el seu estimat. Quan va penjar el telèfon, vaig decidir trucar al seu marit. Som amics des de la infància i em venia de gust conèixer la seva versió.

Òbviament, no li vaig treure el tema directament. No vaig voler trair la confiança de la seva dona, però me les vaig arreglar molt bé per vorejar l’assumpte fins que acabés explicant-ho tot. Vaig començar parlant-li de noies. Això no li va resultar estrany perquè sempre havia sigut el nostre tema de conversa favorit. Llavors va ser quan va parlar. «La meva dona està molt rara», em va dir. «Crec que m’enganya amb un altre tio». 

Estranyat, li vaig preguntar en què es basava. «No ho sé», va respondre tremolant, «Ha començat a vestir-se com una puta. Va pel carrer ensenyant els pits. Tu saps que ella mai ha sigut així. No li feia falta mostrar els seus encants perquè tots sabéssim que en tenia. L’altre dia va començar a parlar-me mentre mastegava un xiclet. T’ho juro. Fins i tot va fer un ridícul globus que li va explotar a la cara mentre somreia. Era com una paròdia tòpica d’una joveneta en una pel·lícula de fa tres dècades».

M’hauria encantat sincerar-me amb ell i explicar-li que tot això ho feia la seva dona per ell, per recuperar-lo, perquè la pobra estava morta de por per l’aparició d’aquesta competidora de pell llisa. «Jo l’estimo amb bogeria», em va dir amb la veu de sobte aflautada, gairebé plorant. «L’estimo més que res en el món, però si segueix així, t’asseguro que penso enrotllar-me amb una joveneta que no para de llançar-me la canya.»

Em vaig acomiadar com vaig poder del pobre desgraciat i vaig trucar a la seva dona. «Deixa d’imitar la teva competidora imaginària –li vaig aconsellar– perquè el sorpasso que tant tems l’estàs provocant tu mateixa».

No sóc amic de Pedro Sánchez. Ni tan sols el conec i, si volen que els digui la veritat, em preocupa tan poc el seu futur com el de la resta de candidats. Però si fos amic meu, els asseguro que despenjaria el telèfon ara mateix i li diria, molt seriós: «Pedro, deixa d’ensenyar els pits».