Carlitos Alcaraz és déu i Déu ho sap

Carlos Alcaraz és déu i Déu ho sap. Carlos Alcaraz va néixer en un altre planeta. Vostès miren la seva llotja i, en efecte, hi ha els seus pares i fins i tot l’avi, el de les ‘tres c’ («ja ho saben, Carlitos, cap, cor i collons»), però ¿són realment els seus pares, és l’avi en persona, o són els representants d’algú que va deixar aquest noi a El Palmar, a Múrcia, perquè la resta del món disfrutéssim del seu poder, de la seva gràcia, de la seva personalitat, del seu tennis, del seu poder? Carlos Alcaraz és déu i Déu ho sap. Fins i tot el déu del tennis, aquest Novak Djokovic, que des del 2017 no perdia cap partit ni un torneig a Wimbledon, se n’ha adonat avui, a les 19.32 h, quan ha destrossat la seva raqueta contra un dels pilons de la xarxa de la pista central de la seva pista preferida, que no podria derrotar, doblegar, superar l’enviat del cel. El món sencer, tot el planeta, s’ha assabentat avui que l’enviat de Déu ja ha pres possessió del seu tron. D’acord, sí, per descomptat, encara és a molts, molts, Grand Slams del ‘big three’, integrat com saben per Novak Djokovic (23), que ahir va saber que el seu regnat corre un seriós perill; Rafa Nadal (22), que està de creuer amb el seu iot pel Mediterrani i em temo que no es va aturar a cap port a veure aquesta final i a papa Roger Federer (20). Carlitos, una droga Però com no ha d’estar lluny de les xifres, de les victòries, dels títols dels emperadors de la terra batuda, l’herba i la pista ràpida si aquest noi, si aquest enviat, si aquest angelet només té 19 anys i l’únic que vol, que busca, que pretén és aprendre, madurar, prendre notes mentre acumula victòries a tots els racons del món. Ho va dir ahir el monstre Mats Wilander, un altre que mirava als ulls des de l’altre costat de la pista quan et matava, quan va assenyalar que «el Carlos crea addicció». L’atracció d’Alcaraz és tan bèstia, tan brutal, que encanta, que agrada, que entusiasma, que torna boja la gent fins i tot quan perd. Perquè aquest és, entre d’altres, l’encant d’aquest noi, gairebé nen, adorable per la manera que es comporta, per la seva senzillesa, per la seva timidesa, per la seva convicció i, sobretot, perquè sap, des de molt petit, el que vol aconseguir, com ho vol aconseguir i on ho espera disfrutar: a tots els racons del món. Quan veus el seguici que l’envolta a la llotja de l’All England Lawn Tennis Croquet Club, penses que si la cigonya s’hagués equivocat de casa i l’hagués deixat, malgrat que Déu li havia donat l’adreça correcta per al seu GPS, a la porteria del costat, potser estaríem parlant d’una altra cosa, d’un altre campió, d’un futbolista a l’estil de Leo Messi, d’un pilot a l’estil de Marc Márquez, d’un conductor a l’estil de Fernando Alonso. El ‘Capità Garfi’ Però no, el va deixar a la casa adequada i per això avui, a pocs metres del Rei d’Espanya, aquest nen murcià, que ha convertit el seu poble en lloc de peregrinació i la seva província en el centre del tennis mundial, ha començat a demostrar al món que el llibre d’or del tennis mundial acaba de tancar el seu capítol més daurat, més premiat, més immens i comença a comptar la col·lecció de títols i gestes que recollirà aquest nen. No és fàcil aprendre d’una derrota, però Alcaraz i els seus han explicat, per activa i per passiva, que se n’aprèn molt més que de les victòries. Avui, més que mai, quan Djokovic ha arrossegat Alcaraz en el primer set (1-6), he recordat la frase que em va dir fa molt temps el meu amic i mestre del tennis, Jaume Pujol Galceran: «Emilio, el tennis a cinc sets és un altre esport, és una altra cosa, és a cinc sets quan es veuen els autèntics fenòmens, quan apareixen els herois, quan se sap si un jove serà un home i un escollit, un campió». Senyores i senyors, admiradors i observadors, savis i necis, davant seu el noi que heretarà la història i la vitrina del ‘big three’. Amb tots vostès, l’enviat especial de Déu, Carlos Alcaraz Garfia, per a alguns el ‘Capità Garfi’, per a tothom, el campió que ve, el present del tennis mundial. Aquell que, diuen, es va ensorrar mentalment a Roland Garros, va començar el joc decisiu de la seva coronació a Wimbledon amb una deixada fallida i, a partir d’allà, va seguir amb el seu tennis d’artista, globet inclòs a l’esquena de l’ensuperbit Djokovic, l’emperador de Wimbledon, destronat per aquest noi que, diuen, ja té corona i fins i tot tron.

El més llegit