Rafa Nadal va deixar anar les crosses per abraçar el seu 21è Grand Slam

Un dia li van preguntar a Vicente Engonga, un dels futbolistes que més futbol, carinyo, personalitat i implicació ha demostrat en el Reial Mallorca, com podia intuir-se que la vida d’un esportista d’elit començava a apagar-se. I Engonga va contestar: «No et retira l’edat, ni tan sols la falta de velocitat o resistència física; et retira el fet que, de sobte, te n’adones que el teu cervell, la teva ment, no actua amb la rapidesa, la velocitat, que actuava abans». Per això Rafa Nadal no decau ni en els seus pitjors moments de flaquesa, tant dins com fora la pista. L’estabilitat del seu cervell, la seva experiència en l’alta competició, el coneixement del seu cos, el converteixen, gràcies a la seva privilegiada ment (esportiva) en, gairebé, gairebé, invencible, ja que el seu esperit de superació i la seva capacitat per aixecar-se després d’una adversitat el converteixen en un guanyador superior. Guanyar en equip És possible, sí, que molts no creguin Nadal quan parla que els seus triomfs són els triomfs d’un equip. Quan diu que tot ho deu, sí, al seu esforç personal però, sobretot, a la col·laboració del seu equip, liderat per Carlos Moyá. Aquest equip, inseparable en tots els sentits, ha sigut, de nou, l’autèntic protagonista d’una gesta que ni tan sols el mateix Nadal podia imaginar: guanyar un Grand Slam, el número 21, arrencant en les pitjors condicions de les últimes dues dècades, és a dir, venint de cinc mesos sense competir, d’una lesió crònica insuperable, incurable, i d’una covid-19 que el va mantenir inactiu durant dies, poques hores abans d’agafar el vol rumb a Melbourne per protagonitzar una altra gran gesta. Si parles amb els protagonistes d’aquesta gesta et diran que tot, tot, és obra de Nadal, però no és cert. Els professionals d’aquest procés t’expliquen que no han inventat res, tot i que tot en l’entorn del tennista balear és original, propi, personal i molt mallorquí. Tècnicament, t'expliquen, el que han fet es denomina ‘return to play’, és a dir, la readaptació esportiva per aconseguir que un esportista lesionat es recuperi, es readapti a la competició i torni a jugar. Això, en un tennista de 35 anys, amb lesió greu i cinc mesos inactiu, no era gens fàcil d’aconseguir. ¿Com es va fer? Amb el que ells també defineixen com a «entrenament cooperatiu». En el grup de Nadal, res es fa perquè ho diu Nadal, ni tan sols perquè ho decideixi Moyá. Tot, tot, en la vida, entrenament, competició i joc de Nadal es fa consensuadament. «El consens en tot el que fem», explica un dels implicats, «arrenca, és clar, del mateix Rafa, del que anomenem consciència informada, basada en el gran coneixement que Rafa té del seu cos, del seu estat físic. Nadal té, per experiència, edat i perquè així ha sigut educat, un gran autoconeixement de si mateix. D’aquesta manera, no només s’autoregula sinó que ens aporta la informació que ens falta, a nosaltres, els professionals, els experts, els tècnics, per programar els entrenaments». Així va començar tot Tot aquest procés, en el camí cap a la glòria absoluta a Melbourne, arrenca, és clar, de situacions desesperades, dures, tristes, doloroses. De ser eliminat a Roland Garros per Novak Djokovic, de no acudir a Wimbledon, d’un intent fallit a Washington i Cincinnati i, sí, de la comprovació que aquest escafoide trencat del peu esquerre és una lesió incurable. D’aquí arrenca el Nadal que, amb més força mental que física, supera a quarts de final el cop de calor que el podia haver fet caure davant el rebel Denis Shapovalov, suporta l’intent de remuntada de Matteo Berrettini a semifinals i acaba remuntant davant el dur (i favorit) Daniïl Medvédev a la gran final. Tot comença amb un Nadal caminant, molt lentament, ajudat de les crosses després d’una intervenció misteriosa a Madrid. Aquest Nadal, que va iniciar els entrenaments de cara a Austràlia amb les crosses al costat de la línia de fons de la seva pista talismà a l’Acadèmia, que es va passar un munt de dies, no un, ni dos, ni tres, molts, colpejant la bola en estàtic, sense desplaçar-se, sense moure’s, amb els peus fixos a la pista, però sentint la pilota al canell, estava disposat no només a suportar el dolor, que era gran, sinó a sotmetre’s a un règim alimentari «gairebé de monjo», amb el descans adequat i una enorme disciplina per poder tornar a sentir-se viu i tennista, segons relaten diverses de les persones de l’Acadèmia de Manacor que l’han vist treballar, i molt dur, aquests últims mesos. Fe cega en Rafa «Els plans es traçaven dia a dia, ja que vivíem de la incertesa que generava el seu peu, la recuperació d’aquesta lesió. Mai hi va haver una queixa seva, ¡mai!, però sabíem que ell patia, un dia amb més dolor que un altre, amb certa immobilitat, tristesa, però sempre amb confiança. Ell mai va deixar de creure. És Rafa Nadal i tots estem acostumats que, de sobte, el veuríem sa i ressorgir», explica un membre del seu equip. Aquest ‘team’ que és «la part socioafectiva que manté viu i competitiu Rafa». En aquest sentit, tots, tots els consultats, converteixen Moyá en la persona clau en aquest procés de resurrecció. «No hi ha dubte que per a Rafa deixar el seu oncle Toni i posar-se en mans de Carlos va ser una decisió molt important, però summament encertada. Moyá és molt intel·ligent, coneix molt Rafa, analitza els partits i els rivals amb enorme sensatesa i prepara els entrenaments amb habilitat. Però sobretot en el que és genial és a apaivagar la fera, a controlar el pura sang que és Rafa. Moyá és partidari que ‘menys és més’ i sempre pren les decisions amb enorme determinació. I totes bones per a Rafa, totes», explica una persona que ja no pertany a l’equip de Nadal, però que ha treballat amb ell. En els últims mesos, relaten els implicats en l’aquelarre de glòria que ha suposat la conquesta del 21è Grand Slam que ha convertit Rafa Nadal ja en un esportista mític, hi ha hagut dies bons, regulars, dolents i horribles. «Hi ha hagut un dimarts amb dolor, un dimecres que feia molt fred, un dijous on Rafa no volia treballar i allà ha sorgit sempre sempre l’equip que ho ha fet tot possible i agradable. Perquè Rafa, en efecte, treballa amb gent pròxima, amb gent de la seva plena confiança, amb gent amiga, amb professionals que l’adoren però, sobretot, amb un equip que l’obliga a treballar sempre, cada dia». I va arribar la covid-19 Al marge de la lesió, les crosses, el dolor, la incertesa del peu, el pitjor en aquest llarg i, al final, exitós procés va ser la covid-19 de què es va contagiar a Abu Dhabi. Es va produir en els dies clau, en el pic més important de la preparació, quan ja estava fent les maletes rumb a Austràlia. I van ser set dies d’aturada «total», quatre dies amb febre alta al llit i tres dies tirat al sofà. I, a tot això, cal sumar el que significa per a un esportista d’alta competició estar confinat una setmana sencera abans d’una de les competicions més importants del seu calendari. Tremend». No hi ha dubte que aquest ‘return to play’ ha anat acompanyat, de la mà d’un inspiradíssim i sempre discret Moyá, d’una meticulosa i gradual manera d’evolucionar el joc de Nadal intentant escurçar la durada dels jocs, millorant ostensiblement el seu servei, cosa que el va salvar en el cinquè set davant Shapovalov, sent més agressiu quan es pugui, mirant, en fi, de desgastar-se el menys possible. «Per això tirar endavant aquell dimarts amb dolor, aquell dimecres amb fred, aquell dijous on Rafa tenia mandra, ha sigut vital, importantíssim, decisiu per culminar amb un triomf més que inesperat per a tothom a Melbourne», insisteix un membre destacat de l’equip de Nadal. «Perquè tirar, com sigui, l’entrenament d’aquell dia endavant, tot i que faci mal, és el que et dona la fortalesa mental per, després, afrontar els punts i jocs vitals en els quals demostres al teu rival que seràs un os dur de rosegar. Cosa que, en Rafa, és marca de la casa».

Rafa Nadal va deixar anar les crosses per abraçar el seu 21è Grand Slam

El tennista mallorquí va començar la preparació de l’Open d’Austràlia pilotejant, a Manacor, amb els peus clavats a la pista, estàtic, sense poder desplaçar-se a causa del dolor del seu peu

«Els plans, els entrenaments, es traçaven dia a dia depenent de si tenia o no dolor, però Rafa mai va deixar de pensar que podia sortir endavant», reconeix un dels membres del seu equip

El més llegit