Motxilles

Em va fer gràcia la seva resposta: si no fos pel món, estic bé. Jo només li preguntava com li anaven les coses tant temps després des de la nostra última conversa. Sense gairebé passar per les nostres vides, ens vam posar a arreglar el món. Tot i que, per ser exactes, el que vam fer va ser lamentar-lo per poc després continuar amb les nostres vides fins que ens tornem a trobar. Hi havia en la seva resposta la certesa que el que a ella li pesa, també em pesava a mi. Connexions antigues que no caduquen encara que no et vegis. És una certesa reconfortant: tot és lleig, però si un repara en els detalls troba les petites belleses imprescindibles per a la vida, com coincidir en allò que ens enlletgeix. El que passa a Gaza. Posa-li una paraula que es pugui omplir amb tot l’horror dels nens morint en hospitals i de fam. Crec que no existeix cap paraula que ho abraci perquè cal afegir-hi la dolorosa impotència. Tan a prop, tan inabastable. Vaig seguir el meu camí pensant en això, en la càrrega que porta cadascú a la seva esquena. Contradiccions, dubtes, inseguretats, errors, incomprensions. Al marge del món, la resta tot bé, va dir. I, si no era així, aquesta resposta va ser un bon parapet per tal de no haver d’entrar en detalls. Llavors vaig recordar la nit anterior. Havia anat a un concert divertidíssim de Boye, l’àlter ego musical de l’actor David Menéndez, a la sala La Nau del Poblenou. Té una cançó que sembla que sigui una broma però que no ho és. Mochilas. "Miro y miro a la gente en mi ciudad. Pienso, pobres, qué mochilas cargarán. (...) Vaya mochilón que llevas, la tendrás que soportar..." Així, com rient, la lletra et va entrant i, compte, arriben dues estrofes perfectes en què apunta "eh, cuidao, eso que llevas ya no es tuyo", i apunta que és d’un ex o d’un cap, que déu-n’hi-do. O de Trump o de Netanyahu, també podria ser. Carregar el pes just, només el que ens pertany, però de vegades no passa i sobrepenses i sobrecarregues. Vaig pensar a compartir-la amb ella i riure’ns, però ja havia travessat el carrer i era de boja total accelerar el pas només per fer-li escoltar una cançó després de tant temps sense estar en contacte. Ho deixo aquí escrit per si a tu també et passa. Només compartint una mica la càrrega, es porta millor. Llavors, encara que el món no millori i no sapiguem què fer amb tant d’horror, la impotència s’alleugereix.

El més llegit