Nazario

Quedar amb Nazario a la seva plaça Reial de Barcelona és passar-hi tot el matí. Sabran d’ell, però per si de cas els aclareixo que estic parlant de l’artista underground de la moguda barcelonina dels 70 i els 80, creador del detectiu travesti Anarcoma i d’una llarga obra subversiva. Fins ara, per a mi sempre havia sigut només un miratge: allà viu Nazario, em van dir i he repetit després moltes vegades en les nits del Glaciar, el Pipa, el Sidecar o des del club de socis del RCD Espanyol que hi havia en un pis situat a la banda de muntanya de la plaça i on entràvem d’estranquis. Una altra Barcelona, però Nazario, que efectivament vivia i continua vivint allà des de fa 53 anys, encara hi és. Ha complert els 81 i està una mica fregit amb els despistats que visiten el centre Hare Krixna que hi ha al seu edifici i que l’obliguen a desconnectar l’intèrfon a l’hora de la migdiada, però té l’Águeda, la veïna de davant que el truca cada dia, i que no falti algun xicot i amics. El seu cercle avui, després d’haver-ne tingut d’altres. En les vides llargues se succeeixen els afectes i els cercles. En va tenir un de rotund i central: el seu estimat Alejandro, la seva parella durant gairebé quaranta anys, i el seu únic germà, però va desaparèixer amb la mort de tots dos amb pocs mesos de diferència. En el silenci d’aquest dol insuportable, sentint-se desarrelat i sempre atent al carrer des de la seva particular finestra indiscreta, Nazario va baixar a la plaça com no ho havia fet abans: Crónicas del gran tirano és un relat íntim de com els sense sostre de la plaça, invisibles enmig de tant turista, es van convertir en un suport insospitat per a la seva recuperació (i font d’algun desacord també). El gran tirà és Mich, un d’ells, el més problemàtic, però també estaven Helga, Omar i Moisès, a qui va oferir menjar i conversa durant uns anys, fins que tots, castigats en extrem per la vida, també han desaparegut. Nazario els ha escrit i és un luxe descobrir-lo tan humà en aquest llibre. Si fos per ell, confessa, deixaria la plaça Reial de la mateixa manera que un dia va deixar de tocar la guitarra flamenca que va acabar regalant a Sisa, o com va deixar d’escriure còmics i pintar quadros. Li demano que, si pot, no ho faci, que necessitem que quedi algú.

El més llegit