El talent de ‘La familia de la tele’

Crec que no és just que cada programa que no ens agrada de la televisió pública el jutgem amb aquesta frase: «Doncs vaja, així es gasten els meus impostos». Si fos just, hauríem de dir el contrari amb els programes que ens agraden. És a dir, que els impostos paguen les coses bones i les dolentes. Gastar diners públics en entreteniment és una opció necessària a què opta qualsevol cadena pública, invertits en programes com José Mota News i Masterchef o en sèries com Las abogadas o Cuéntame. I també en programes com La familia de la tele. L’arrel del debat del programa rau en dos temes: el primer, en la propietat de l’emissor. Si el que vam veure ahir o dilluns ho hagués emès Telecinco, o Antena 3, no hi dedicaríem tanta atenció, perquè acudiríem a l’equació tele privada és igual a negoci privat; o sigui, si tens audiència guanyes diners, i si no la tens, perds pasta. El segon tema, i aquest és clau, consisteix en el talent professional de La familia. Ningú es planteja (i per això no hi ha debat) que en Las abogadas o Cuéntame no hi hagi talent; cosa que sí que és plantejable quan parlem de La familia. ¡Que dimonis pinta a la pública la filla d’Isabel Pantoja tractada amb aires d’estrella! A això em refereixo. És més: jo veig moltíssim més talent al darrere de les càmeres que al davant: David Valldeperas (codirector del programa) o Óscar Cornejo (productor) saben alguna cosa del negoci. Els constants subtítols em semblen excel·lents. Un altre enorme problema i de difícil arranjament de l’espai consisteix que la majoria dels seus rostres de pantalla no escolten; parlen sols, o amb el del costat, no escolten l’interlocutor, i cada un va a la seva bola i es genera una olla de grills que fa impossible entendre res. Ahir, dos professionals històrics de la casa em van enviar sengles missatges: «Sergi, vergonya aliena». ¿La resposta? El talent i l’ofici. Reflexionin sobre això: ¿quines serien les crítiques a La familia de la tele si al Govern (i per tant, a TVE) manés el PP? Segur que en dos dies el programa anava al Parlament i el ministre de Cultura tindria un debat diari. Però ja saben que el judici final mai ha de ser dels primers programes. Això és una marató i no una carrera de cent metres. Lydia Lozano es quedarà sense llàgrimes, que ha estat dos programes plorant. Comprovarem l’evolució i si La familia enganxa l’audiència.

El més llegit