Bob Pop

La primera cosa que va fer Bob Pop a 59 segundos va ser queixar-se pel fet d’haver de compartir la taula de convidats amb un membre de Vox. En aquest cas es tractava de Júlia Calvet, diputada d’aquesta formació al Parlament de Catalunya. Si el tertulià ho lamenta tant la cosa té una solució fàcil: desestimar la invitació, per tant, no cobrar la col·laboració i mirar el programa des de casa. Com deia la Bombi: "I això fa mal", és clar. Que consti que a mi tampoc m’apassionaria compartir taula amb algú que quan arribés al poder (com a cosoci, almenys) i pel seu propi ADN pugui realitzar invitacions sectàries en programes-debat a la televisió pública. Però amic Bob, és tan maquíssima la democràcia que o bé n’acates les regles i la presència de totes les formacions continua garantida en programes similars perquè responen a una voluntat de la ciutadania a les urnes, o per contra la democràcia perd la seva raó de ser. El que no val, des del sistema, és argumentar que aquí no apareixes perquè ets incòmode: això és exactament el que faria Vox. ¿És fàcil, no? Però la clau de tot, sens dubte, és que si Bob Pop no hagués dit el que va dir, el focus del debat seria un altre, jo m’hauria estalviat aquests dos últims paràgrafs i la presència de la formació verda hauria passat molt més inadvertida. Un altre tema. M’han fet saber que l’article d’ahir, sobre Pedro Sánchez i la seva manera de comunicar, ha generat molts comentaris, i no acostumo a escriure articles aclarint el que escric en els anteriors. Però és que el d’ahir, com diuen en els debats de la isla…: "És que va ser molt fort, tiaaaa". A veure: o bé em vaig expressar malament, cosa que és ben possible, perquè lamentablement no tots els dies acabem escrivint l’article de la nostra vida, o bé no ho vaig saber comunicar bé, que és precisament del que un servidor es queixava del president. Una gran part dels comentaris s’han dirigit en la mitjana que vaig extreure del nombre d’actes per dia que hauria de fer el president per complir la seva promesa de cent actes en un any. Disculpin. Soc de lletres. El focus de l’article d’ahir residia en la manera de comunicar del president, que és molt i molt diferent d’allò que pensa el president. I sobretot, en qui hauria de confiar el president quan compra els discursos al seu equip. Comunicar. Tan fàcil. I alhora tan difícil.

El més llegit