Un brindis per Xabier Fortes

Quan érem petits, els matins dominicals de la infància, el nostre pare posava sarsueles al tocadiscs. Vinils a tot drap. És per això que recordo o reconec algunes tonades del gènere de la sarsuela, alguna tornada com la de la cançó Las espigadoras, de La rosa del azafrán: "Ay, ay, ay, ay, qué trabajo nos manda el Señor, levantarse y volverse a agachar, todo el día a los aires y al sol". O el duo d’Ascensión i Joaquín en les veus de Teresa Berganza, mezzosoprano, i Antonio Blancas, baríton: "Hace tiempo que vengo al taller, y no sé a qué vengooooooo". El cas és que estic com el Joaquín, l’oficial mecànic de La del manojo de rosas, un sainet líric en dos actes, una mica desorientada, sense saber ben bé com he arribat aquí, a les pàgines de televisió, quan jo la veig tan poc. Menteixo (com quasi tots). Durant el sopar, faig zàping una estona com un titella sense cap, sense rumb ni estratègia, com un saltador de perxa que passa de la conya de La revuelta a l’alegre fornici de La isla de las tentaciones sense aturar-se gaire en res. Només trobo lloc en La noche en 24 horas, de Xabier Fortes. El presentador condueix un debat calmat en què els contertulians saben del que parlen i baixen al fang, sí, però carregats amb escombres. Si han de ficar-se amb algú, ho fan amb elegància. Les ocasions en què el periodista porta al plató experts en història contemporània són per sucar-hi pa. Acostumo a navegar les seves nits amb tranquil·litat, ponderació i sentidiño, tot i que l’altre dia, des del seu compte d’X, li va clavar un clatellot Ione Belarra a compte de les seves declaracions al Congrés dels Diputats ("els gallecs no tenen fama de graciosos") durant la compareixença de Mariano Rajoy en la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya. "Ja no sé si soc gallec o no, si tinc gràcia o no, si pujo o si baixo... ¿De debò que encara estem amb això?", va publicar l’admirat Fortes. D’ara endavant, doncs, caldrà posar-se les piles catòdiques. De moment, vaig repescant a internet vells articles d’Eduardo Haro Tecglen (1924-2005), pessics de la mítica columna que escrivia a El País sota l’epígraf Visto/oído. A veure si se m’enganxa alguna cosa per pura osmosi. Un adjectiu, una òptica de gran angular, una frase com les que acostumava a dir el mestre: "No soc home de banderes, ni emblemes, ni marxes o uniformes, però respecto els que en tenen".

El més llegit