Els Goya i els Oscars: com un ou i una castanya

Puc comprar el principi de l’argument: els americans potser són vulgars, els principals consumidors de pizza de tot el món, poden realitzar els concursos més estrambòtics i tot el que vulguin, però... porten impregnat a la pell un impressionant, respectuós i admirable sentit del xou i de l’espectacle que dominen de manera impecable. Quan cada any observo els agraïments i els discursos públics dels que han aconseguit una preuada estatueta, em cau la bava, aplaudeixo des del meu sofà, i per desgràcia sempre acabo comprovant la diferència sideral existent entre ells i a nosaltres. Per començar, allí no veig proclames angunioses contra alguna acció del president o dels que els governen, és igual si manen demòcrates o republicans. ¡I mira que els ho serveixen amb safata! Allí el discurs mai és una opció per fer proclames i la política queda sempre a la banqueta. ¿Mirem per aquí? Doncs per aquí no paro de veure gent que quan rep un premi en lloc de transparentar la seva alegria... mostra el seu enuig de manera visible. Que es noti. Pel que sigui, per una manera crítica de viure, per una habitual insatisfacció o per donar la nota... En els Goya es reivindiquen coses, gairebé sempre contra el Govern; que, per cert, mai ha posat fil a l’agulla per atendre aquestes peticions... Als Estats Units, en els Oscars, els premiats somriuen i parlen de cine. ¿Recorden el 2003, l’any del No a la guerra? Feia la impressió que obtenia un Goya el que cridés l’eslògan amb més potència. I no. Aznar no va moure ni un dit per aturar aquella contesa. A més... quina manera tan fàcil i tan poc treballada per començar o acabar un discurs la de fer-ho amb la frase: "¡Visca el cine espanyol!". Transparenten massa la ràbia. Un servidor no ho entén gaire, perquè, si estan celebrant un premi, ¿per què estan enfadats? És que sembla que... com més crits, més subvenció. I no. Sé que no em toca, però en el terreny de la catifa vermella, tot i que sempre hi ha alguna excepció, la gairebé totalitat d’indumentàries, vestits i vestimentes tenen l’elegància com a denominador comú. ¿Què és l’elegància? El contrari de la vulgaritat. És evident que són un país molt més jove que el nostre, però nosaltres hem fet tant el ximple que ja ens porten anys llum d’avantatge... A veure si els vulgars no són ells...

El més llegit