Idafe o l’ardor

L’ ascens del periodista Idafe Martín (de la irrellevància a tenir certa fama; de tenir certa fama a la meca dels periodistes progovernamentals, que és el Govern) és la prova que la meritocràcia existeix. Qui fa molts mèrits, amb una mica de sort, ho aconsegueix. Ara li han donat un carreguet d’assessor al gabinet de presidència de la Moncloa, el sou públic del qual no ha transcendit. Té per missió aportar la seva agressivitat fanàtica a l’agressivitat fanàtica de la comunicació del Govern. Fins ara, Idafe era un sofert periodista canari establert a Brussel·les que publicava notícies sobre Europa al Clarín de l’Argentina. Escrivia després a Infolibre, El País i parlava a la Ser. Quan vaig sentir la seva veu em vaig pensar que era Latre imitant Juan Cruz, però Juan Cruz parla de llibres, i Idafe parlava de pseudoperiodistes, pseudomitjans i paneroles. Criticava les males arts de la premsa amb la condició que la premsa fos de la competència. La seva feina consistia a acusar de mentiders els que fiscalitzen el Govern i callar si el Govern fiscalitzava els altres. En l’orquestra de l’opinió sincronitzada va sonar amb l’estridència estrident d’una gaita. Altres com Silvia Intxaurrondo o Pedro Vallín eren més fins, no Idafe. Notícies com les que van donar lloc als processos judicials que tenen el PSOE a les banquetes les va anomenar escombraries, desinformació, fang i merda, i com que els seus adjectius no tenien gaire sortida a la premsa diària, doncs es passa el dia tuitejant. Era una màquina d’insultar en defensa del bon ambient. A l’advocada que va aconseguir la condemna d’Irene Montero per infamar un innocent, Guadalupe Sánchez, l’anomenava "advocada galteres", però sempre en defensa del feminisme. Era pitjor quan escrivia en llarg, ja que aconseguia aquest equilibri entre pedanteria i afectació que anomenem "cursi". Es va qualificar a si mateix de "valent o insensat" per atacar els que no eren el seu cap. Va dir també que els periodistes no som companys, i ara que cobra del Govern veig que això sí que era veritat. Segueix per tant els passos d’Angélica Rubio i tants altres periodistes orgànics que, després de molt llepar, van rebre el premi: proximitat de primer grau amb les faldilles que van defensar com chihuahues. Idafe va comprendre que la porta entre el Partit i la Premsa es pot transitar en dues direccions, i va decidir que la veritat governamental es defensa millor dins que fora. La meva enhorabona, per tant, per aquest ascens merescut.

El més llegit