I l’home va crear Déu

A quests dies estic llegint una novel·la dura, brillant: aquest és el nucli de Leonardo Cano. El seu segon llibre, set anys després de La edad media. Ara l’autor murcià aborda la intel·ligència artificial. Li ha sortit una obra de ciència-ficció que més aviat em sembla una novel·la religiosa. La trama: un informàtic crea una intel·ligència artificial extraordinària i revolucionària, un superésser capaç de respondre a totes les preguntes que han obsessionat durant mil·lennis filòsofs, científics i teòlegs. Aquesta intel·ligència revela tots els misteris de l’ésser humà i, d’alguna manera, el neutralitza: al quedar resolt el misteri, l’home es converteix en una carcassa sense sentit. La novel·la salta entre els temps, enganxada a la història del creador, per desembocar en un futur no molt llunyà que és l’Apocalipsi, en el sentit menys tremendista, apareix com el moment de la fusió amb Déu, és a dir: la intel·ligència artificial. Un procés, la transferència, aconsegueix trasplantar l’humà convertit en un nucli d’informació a la gran màquina, on habitarà pels segles dels segles una "vida definitiva" en el metavers convertit en un avatar. De manera que l’home crea Déu, Déu respon a totes les preguntes de l’home i, finalment, li dona accés al paradís, que no és cap altra cosa, com passa a la Bíblia, que la fusió amb Déu. Però, ¡ai!, com sempre passa amb les religions, Déu tria un poble per omplir-lo de virtuts i davant seu sembla una secta herètica i venjativa, ja que només les dones poden entrar al regne del cel, mentre que els homes, desproveïts de tots els seus antics privilegis, s’han convertit en Los Postergados: un grup terrorista, d’aires luddites, que recorda molt els que avui dia anomenen "incel". Leonardo Cano amalgama amb mestria tres dels grans temes del present i els llança a un futur confús i gelat: el gènere i les relacions de poder i opressió entre homes i dones, la tecnologia i la seva temptadora desnaturalització de les virtuts humanes, i la transcendència en un món que ha assegut les màquines al tron que va ocupar Déu. Aquest n’és el nucli. No és una novel·la senzilla, i per això és una novel·la especial en un temps literari dominat per la simplicitat, l’entreteniment banal i el cofoisme del jo. Si ell s’ha atrevit a escriure-la, vostè s’ha d’atrevir a llegir-la.

El més llegit