Que només el riure del públic el jutgi

Hi ha molts tipus d’humor. L’irònic, el negre, el blanc, el grotesc, l’absurd… Mirar de diferenciar entre un bon o un mal acudit no és fàcil. El context ho és tot. El que ens semblava graciós fa dècades, ara ens pot resultar penós. Per mel·liflu o per ofensiu. L’acudit més graciós del món (1969) és un esquetx dels Monty Python sobre un acudit mortalment divertit. Tan, tan còmic que fins i tot el seu autor mor de riure a l’acabar-lo. També la seva dona al llegir-lo. I els policies que investiguen el cas. Davant el seu potencial destructiu, els anglesos l’utilitzen com a arma de guerra contra els nazis. Finalment, complert amb escreix el seu objectiu, l’acudit és enterrat al camp de Berkshire per no ser explicat mai més. En el monòlit commemoratiu s’hi pot llegir: "A l’acudit desconegut". No hi haurà un monument a l’acudit més famós de Jaime Caravaca. Entre altres coses, perquè el que va provocar que un neonazi anés a buscar-lo al local on actuava, pugés a l’escenari i li clavés dues plantofades a la cara tenia poc de graciós. Ni irònic, ni negre, ni blanc, ni grotesc ni absurd. Uns dies abans, l’agressor –especialitzat en missatges supremacistes, homòfobs i racistes, condemnat pel Tribunal Suprem per delictes d’odi– havia publicat un tuit mostrant el seu nadó de tres mesos. L’humorista va comentar la publicació: "Res ni ningú podrà evitar la possibilitat que sigui gai i que de gran s’atipi de mamar polla de negre. I de negre obrer, res de futbolistes". Doncs sí, un acudit de pena. És d’imaginar que Caravaca va incloure en el seu missatge tot el que va imaginar que seria repulsiu per a l’orgullós pare. No és la primera vegada que l’humorista xipolleja en el greuge. Quan l’agitador d’extrema dreta Bertrand Ndongo va fer un tuit dedicat a la seva mare, el còmic va respondre: "El cony de la teva mare és com una canonada. D’allà només n’ha sortit merda". Al saber que la presidenta de la Comunitat de Madrid havia patit un avortament: "Ayuso ha perdut la criatura que esperava, perquè a veure qui aguanta nou mesos aquesta senyora". Un altre més: "Ha mort Arévalo. ¿Amb qui follarà ara Bertín Osborne?". Doncs sí, un rere l’altre, costen de digerir. Fama a ‘La resistencia’ Caravaca (Múrcia, 1985) va fer cursos d’art dramàtic i va treballar en la companyia Teatro Guerra de Llorca, però la seva trajectòria professional ha estat enfocada a la comèdia. La seva carrera com a monologuista va viure quatre anys de glòria al formar part del programa La resistencia. El 4 de juliol del 2021 va anunciar que el programa l’havia acomiadat. Des d’aleshores, ha estat de gira amb el seu espectacle Caravacabaret i és un habitual en les nits de comèdia de Múrcia. "M’agrada parlar amb gent que no conec, intercanviar impressions", comentava el còmic en una entrevista el 2020. Assegurava improvisar i no autocensurar-se res, "perquè si ho fes, no estaria fent bé la meva feina; hi hauria una part del que puc oferir que no l’estaria donant al públic, que és el que té la paraula a l’hora de rebre’l". A Caravaca se li pot qüestionar la comicitat dels seus acudits, però no la seva coherència: l’autocensura sembla brillar per la seva absència. Especialment a Twitter, el lloc on alguns escupen foc i creuen que res es crema en el món real. Fins que dues plantofades a la cara et deixen arraconat a l’escenari. Ser còmic no és fàcil. Requereix enginy i intel·ligència. Saber connectar amb les emocions del públic i oferir unes lents diferents i originals per veure el món. Tot humorista crea un personatge. Una mena d’àlter ego que fa d’interlocutor entre el creador i els espectadors. És aquest home vestit de negre, ulleres fosques, cigarret a la mà i rostre immutable que es va dir Eugenio. Aquell jarl de Chiquito de la Calzada. O l’humor alliberador i absurd d’un Gila que va conjurar com ningú el dolor i la caspa d’una dictadura. És possible que aquest individu barroer que es dedica a escriure tuits a les xarxes socials sigui un personatge de Caravaca, o potser és ell mateix. En realitat, importa poc. Cap acudit del còmic murcià provocarà una mort per hilaritat, ni frenarà els nazis ni mereixerà un monòlit en el seu honor, però defensar el seu dret a expressar-ho –tot i que se’ns entravessi– sí que pot ajudar-nos a vèncer més d’una batalla. Perquè, més enllà del Codi Penal, només el riure del públic pot castigar o premiar l’humor. I no els esbirros que combaten les paraules amb punys.

El més llegit