Tres ídols: Taylor Swift, Belén Esteban i Rosa Maria Calaf

P entinaven totes les cadenes, tots els programes de les matinées televisives, tots els informatius, els voltants de l’estadi Santiago Bernabéu a la recerca de la Swiftmania. Al crit de "Revolució, tsunami, huracà... ¡Taylor Swift!" es generaven microentrevistes sobre una multitud de criatures que esperaven amb il·lusió l’obertura de les portes. "La joventut ardent s’inflama dins la seva roba", diu Montaigne al capítol 21 de la seva assagística. Efectivament. Un paisatge d’adolescents –i no tan adolescents– inflamats amb vestimentes, clonaven Taylor Swift. Una jove de Barcelona, la Xènia (imatge), de seguida va captar l’atenció de les càmeres. La seva recreació tenia una perfecció que la distingia. El rostre, el cos, les maneres, conformaven una reproducció de Taylor Swift exquisida. Li van preguntar quant temps li ha portat aconseguir la transformació. Va dir que tot un any. Aquesta idolatria Swift va coincidir a la tele amb l’aparició de Belén Esteban a Late Show (TVE). Belén és un altre tipus d’ídol. Conciten passió els seus preciosismes lingüístics. Des de "¡Por mi hija maaato!" "Ni que fuera yo Bin Laden", passant per "¡Andreíta, cómete el pollo!", són construccions que han arrelat en la ciutadania. La gent les assimila i repeteix. És l’essència d’una nova celtiberia show, i que Luis Carandell em perdoni des del seu lloc a l’infinit. El més significatiu que va dir Belén en el Late Show de Marc Giró va ser que si Terelu Campos truqués a la seva porta, no l’obriria. O sigui, hi ha turbulències entre els expulsats del Sálvame. Potser perquè Terelu juga amb diferents cartes televisives. Hi ha altres ídols. Rosa Maria Calaf va ser entrevistada per Lara Siscar (En primicia, La 2). Conversa profunda. La Calaf, tot i que a ella segur que no li agradarà el que dic, forma part de la idolatria periodística. Fa molts anys que l’admiro. És la gran routier d’aquest planeta. Coneix tots els països del món. Des d’allà ens ha explicat el que passa, amb la precisió més absoluta. Mai ha volgut ser protagonista. Assenyalava: "El joisme és una xacra per al periodisme. El més important és arribar al fons del que passa, i no pas tractar les persones amb qui parles com si fossin els extres de la pel·lícula". Quanta raó, la de Rosa Maria. La petulància i l’star-system han aniquilat aquest ofici.

El més llegit