Recordo de la pandèmia aquells dies del gener fins al febrer en què pensàvem que la cosa a nosaltres no ens afectava Els senyals es multiplicaven al nostre entorn, s’acostaven; però feia sol i la gent sempre vol continuar amb la seva vida com si res. Després escenes apocalíptiques: morts sense enterrament ni parents, nens sense carrer, etcètera. La pregunta que, no es formularà mai en un judici com el de Nuremberg: ¿quant de dolor evitable van permetre o van causar els nostres líders?