Havien corregut com esquadrons de puces els rumors de què l’execució pública de Carlos Vermut el dia abans dels Feroz havia sigut un aperitiu lleuger per al penjament definitiu d’un peix gros de la indústria del cine el dia abans dels Goya. S’estudiaven uns quants noms pintorescos i podia passar que qualsevol divendres, a les 12 de la nit, et truqués un amic productor i, a crits, des de la porta d’un local on l’hi acabava de confiar un periodista d’El Mundo sota la promesa que no li diria a ningú, l’home et xivava borratxo quin director d’èxit –segur, segur– veuria el seu cap clavat en una pica. Així, en la facció masculina del cine hi havia pànic, sentiment de culpa paranoic, trucades molt amables com qui no vol la cosa a totes les examants i sobretot travesses.