¿Qui voldria ser president?

El gust pel poder és, possiblement, el que millor distingeix unes persones de les altres. Hi ha qui vol manar i qui no ho, ni ho faria tot i que pogués. Jo pertanyo a la segona categoria. Soc conscient que al món fan falten líders, així que accepto i tolero l’existència dels primers. Però si m’oferissin manar, m’hi negaria. No vull per a mi empoderament, sinó llibertat. Que em manin el mínim possible, que em deixin espai, que em deixin en pau i que quan es molestin per una cosa que jo he dit, em donin la llauna sense conseqüències. En els últims anys, se m’han tret fins i tot les ganes d’anar a votar. L’única autodeterminació que reclamo és la d’escriure, després d’aquestes, les paraules que em vinguin de gust. Penso això al final d’una setmana en què el Govern central ha constatat que viu sotmès a gent que desitja manar: tan gran és el seu desig de mantenir-se en la fantasia que mana. Així, un partit que compta amb menys de mig milió de vots i ni tan sols governa la seva autonomia, al costat d’un altre que gira entorn d’un canal de Youtube amb aires de txeca esdentegada, han convertit l’aprovació de tres decrets en l’acte d’humiliació política més sonat que s’ha vist en els últims temps. En una mateixa jornada, votacions que es retarden 30 minuts per suposats problemes tècnics i en les quals s’oculta als diputats del PSOE que s’ha ofert a Junts en aquells 30 minuts una migració autonòmica de les competències en immigració, o una venjança personal de Podem contra Yolanda Díaz tombant un decret beneficiós per a "la gent". A Espanya, un es podria preguntar qui mana, però la pregunta més endimoniada és per a què volen ser-hi. ¿Com de desmesurat ha de ser el desig de manar d’un home quan està disposat a ocupar el govern d’un país en les condicions de xantatge permanent en les quals viu Pedro Sánchez? ¿Satisfà aquest desig, potser aquesta set, el fingiment col·lectiu que és ell que mana i presideix quan ha quedat provat, des d’aquest primer mercat parlamentari, que l’únic que pot fer Sánchez és donar molt de pressa el que d’altres li exigeixen de mala manera? ¿Fins a quin punt està disposat a humiliar-se el rei perquè els lacais, amos de la guillotina, li permetin lluir la corona? Pocs contes han sigut en aquest sentit més eloqüents que el del vestit nou de l’emperador. Sánchez governa tant com aquell ridícul monarca vestia les seves gales.

El més llegit