Funeral per la Campos a TVE

No hi ha referències sobre què pensen els difunts dels funerals que els munten els vius. Menys encara de les necrològiques en versió espectacle televisiu. A TVE acaben d’escenificar un rèquiem en memòria de María Teresa Campos, pel que sembla aquest programa va ser ofert a Tele 5, però l’imperi Mediaset no l’ha volgut. Dels assistents al sepeli de TVE, sentimentalment parlant, hi havia molta emoció en els familiars directes de la morta. La seva filla Terelu, que va ser l’oficiant de la cerimònia, la seva altra filla Carmen, les seves netes..., i també alguns assistents, visiblement afligits i tristos. D’altres, es notava que més que explicitar un dolor, buscaven un protagonisme. Robar la imatge, llançar algun titular cridaner, per fer-se notar i aconseguir projecció televisiva. Més que els testimonis de representants del gremi televisiu, i fins i tot polític, a mi m’han interessat els moments de la mateixa Campos que han seleccionat de la seva dilatadíssima trajectòria. Conèixer-la és sentir el que deia. El 1989, en el programa ¿Pero esto qué es? li van preguntar què és més important per a una dona: ¿ser lliure, ser mare o ser bona professional?, va contestar: "Ser dona lliure. Sent lliure és quan es pot ser totes les altres coses". En el programa 3x4, va recordar com va ser rebuda a Madrid per alguns: "Una dona que ve de províncies, que arriba a Madrid, a un càrrec directiu alt, ¿i aquesta a què ha vingut? Alguna cosa tindrà amb el director. ¡Doncs no!". En aquesta línia de canalles prejudicis, Pilar del Río, viuda de José Saramago, va advertir: "No va ser fàcil per a ella. A Madrid els grups ja estaven fets. I els lobbies". ¡Ah! Els lobbies del nostre ofici. Aquest seria un programa interessantíssim, tot i que cap cadena s’atreviria a emetre’l. ‘El cielo puede esperar’ Continua sent un misteri el que deu pensar la difunta d’aquest funeral que li han dedicat a TVE. Sabem el que va pensar d’un altre que li van oficiar el 2020, a Movistar+, titulat El cielo puede esperar. Allà la Campos va viure el seu propi funeral en vida. Va riure molt. L’orador més principal, i més afectat, va ser Bigote Arrocet. La Campos, emocionada, li enviava petonets. "Ell és l’únic que és més que un amic" deia commoguda. Avui, en aquest rèquiem del 2024, Bigote Arrocet no hi ha assistit. Potser no hauria sigut ben rebut. "Cómo han pasado los años. Las vueltas que da la vida", diu el seu bolero preferit.

El més llegit