El ‘nu’ més intens, el de Lola Herrera

S i he d’elegir el millor nu de la nit de Cap d’Any, trio els ulls tristos i humits de Lola Herrera mirant a TVE el que ha sigut el 2023. No li va fer falta despullar el cos: amb la nuesa de la seva mirada en va tenir prou. Ja sé que l’excitació la continua concitant Cristina Pedroche a Antena 3, aquest any en postura d’aquàtica transparència. Ja ho deia Bruce Lee: "Be water, my friend". La Pedroche ha sigut la més vista, sí, però adverteixen les centrals de mesuraments i audiències Barlovento i Kantar Media que aquestes campanades, les de totes les cadenes, han sigut abandonades per gairebé un milió d’espectadors respecte de l’any anterior. O sigui, que l’interès per la tele continua baixant, i potser d’aquí poc només mirarem el televisor els més grans de 65, que segons l’Institut Nacional d’Estadística ja som prop de 10 milions. Aquestes performances indumentàries de les campanades s’estan quedant antigues, francament. La capa de Ramón García a TVE, la corbata de llacet de pingüí de Jesús Calleja a Telecinco, fins i tot la pretesa despreocupació de Cristina Pardo i Dani Mateo a La Sexta són les brases d’una foguera que fa temps que es consumeix. Les cadenes bufen, tots els anys, amb desesperada afició, per revifar el caliu, però la llenya ja és només una brasa que es va esllanguint. Per això a TV-3, en un afany per pescar al riu revolt de la infantesa postmil·lenista, van posar a cantar les campanades Laura Escanes i Miki Núñez, dos joncs encara molt verds. Han agradat molt als avis i les tietes. La modernitat estava en els 88 anys de Lola Herrera. No va presentar les campanades. Va tancar el telediari previ. Però va ser la campanada més intensa. Aquella mirada despullada de Lola, amb el penetrant guió de Carlos del Amor, mirava el 2023 i deia: "Un any que va començar amb una guerra que no ha acabat i acaba amb una altra que acaba de començar". I continuava dient: "¿On són els infants que van haver d’abandonar el seu país?". I ¿on són enterrats els milers de nens que han assassinat a Ucraïna, a Palestina, a Israel...?, podríem afegir. ¿I aquest Atlàntic, i Mediterrani, amb el fons entapissat de cadàvers dels quals ni el nom coneixem? "El món serà igualitari o no serà. I quan ho sigui, deixaran de matar-nos", concloïa Lola Herrera. Ens va voler deixar un rapte d’esperança. Vull creure-la i no puc.

El més llegit