Marcians, memòria selectiva, ¡el més bonic!

I de sobte a l’excel·lent còmic Carlos Latre li ha sobrevingut un rampell de nostàlgia i li ha muntat a Xavier Sardà un revival d’aquelles Crónicas marcianas que tant èxit els van proporcionar entre el 1997 i el 2005. ¡Ahh! Acariciar el passat, amb memòria selectiva, aporta sempre un confort superlatiu. De l’arxiu s’han seleccionat els moments més bonics. Aquells formidables esquetxos de Galindo, Rosario Pardo, Mariano Mariano i Paz Padilla, exemples del que tant li agrada a Sardà, el gènere buslesque, que amb tanta afició i orgull recorda. També les interpretacions de Carlos Latre clonant de manera magistral des de polítics a la Pantoja de Puerto Rico. I especialment l’eclosió del fenomen Boris Izaguirre, fent sempre colossal espectacle a partir de la seva ingenuïtat nua. Cridava Latre, entusiasmat, veient la seva pròpia selecció: "¡Això va ser la bomba! ¡Estàvem fent història!". I al costat de Sardà s’entendrien assaborint aquells moments puntuals en què cridaven contra Aznar un sonor "¡No a la guerra!", o quan ETA va assassinar Ernest Lluch, i Sardà valerosament, va dir: "Uns fills de puta han matat un paio de puta mare". O sigui, fem la tele que fem, però som d’esquerres i progressistes, això sí. ¡Ah! Aquells moments evocats tenen avui un innegable valor televisiu, és indiscutible. Res van treure en canvi de Coto Matamoros, un dels marcians més famosos, ni de Carlos el Yoyas, ni d’Aída Nízar..., grans constructors de violències i carnisseries. Van recordar el genial Leo Bassi, però no aquella nit en què va posar una tifa fresca al mig del plató, al costat d’un ventilador, i tots van acabar esquitxats de cacona. Aquell cop escènic de Bassi va ser una metàfora sublim. Aquest autohomenatge titulat Crónicas marcianas, el reencuentro, ha aconseguit un 14,2% de quota. Telecinco no havia tingut una alegria així des de fa dos anys com a mínim. O sigui que potser els marcians ressusciten. A mi m’agradaria tornar a aquell passat en què un Sardà triomfant deia: "A mi les crítiques m’ajuden a anar de ventre". I jo li contestava humilment des d’aquesta columna (juliol 2003): "Tinc l’honor d’haver-lo ajudat a alleujar l’embús de porqueria del seu intestí". ¡Ah! Eren anys televisivament parlant molt entretinguts. I sobretot, érem molt més jovenets.

El més llegit