Pedrito Ruiz somia en estadis de futbol plens de poetes

Q uan Pedrito Ruiz va debutar a TVE, a principis dels anys 70, va triomfar al programa Estudio estadio movent la moviola. Era un artefacte en aquell temps molt modern. Pedrito accionava una palanca o maneta, cap enrere i cap endavant, i ens repetia les més celebrades situacions futbolístiques de la jornada de Lliga. Cinquanta-un anys després ens ensenya al programa que acaba d’estrenar a La 1 de TVE (Nada del otro mundo) que la seva actual il·lusió, utopia o quimera és que, als estadis esportius, la gent, en lloc d’anar-hi a veure futbol, hi vagi a veure poetes. Un públic entusiasmat crida a plens pulmons: "¡Visca els llibres!". A El chiringuito de Pedrerol discuteixen apassionadament sobre la poètica del senyor Francisco de Quevedo y Villegas. I Pedrito, tot estès per la gespa, assenyala la tribuna principal d’autoritats i diu que Joan Laporta, i el seu quadro directiu, estan recitant el Cantar de mio Cid, tot sencer, ¡i en castellà! ¡Ahh! No ha concitat l’interès de l’audiència aquesta tornada de Pedrito a TVE. A penes un 5,7% de quota de pantalla. Ho lamento. Aquests esquetxos irònics i metafòrics no són "antigalles tronades" com alguns moderns consideren. Són exercicis televisivament primitius, en això hi estic d’acord. Però precisament per aquest motiu tenen valor i interès. Per la seva raresa. Avui no es fa aquest tipus de tele. I no ho dic com un retret. Pedrito ha esdevingut amb el temps un naïf sorneguer, una espècie de barreja de Pep Consciències i el professor Franz de Copenhaguen del TBO. I de sobte també amb la boina de Crónicas de un pueblo. Va començar el programa sortint d’un sarcòfag, com un zombi. Deia que volia saber com era el món ara. Doncs el primer que ha après és que el món és una altra cosa diferent de quan ell sortia despullat, el 1986, dedicant-li la cançó ¡No me quites más! (Ne me quitte pas) al ministre d’Hisenda Miguel Boyer en protesta per com l’estava deixant en pilotes amb tants d’impostos. Torna un Pedrito declarant que ara són temps de reconciliació. O sigui, un programa d’humor blanc. I al final hi arriba una infermera i se l’emporta a l’hospital on l’esperen la intubació i el respirador artificial per continuar vivint. S’acomiada dient-nos: "Tots ens morirem, però almenys no ho fem enfadats". L’audiència n’hauria de prendre nota, i concedir-li la seva atenció.

El més llegit