La crítica de Monegal: Sexe fugaç amb llengua bífida

Sembla que no ha agradat la doble versió idiomàtica de la sèrie ‘Cites Barcelona’. El conveni entre TV-3 i Amazon Prime Video ha produït una petita torre de Babel de llengües bífides. Per exemple, el so català de Carmen Machi o el de Gonzalo de Castro, el seu pollastre eventual. Més que la baralla de l’idioma, crec que aquí el que s’ha d’analitzar és què ens diuen a la sèrie, independentment del llenguatge que utilitzin. O sigui, els guions, les trames, la construcció de les històries que viuen els protagonistes. Des d’aquesta columna vaig recolzar molt les dues primeres temporades de ‘Cites’, el 2015 i el 2016. Van aconseguir plasmar unes situacions que, sent inventades, fluïen amb una intensitat real vivíssima. Criatures dibuixades com a ‘homeless’ sentimentals, una espècie d’emocionals ‘sensesostre’, que en lloc de buscar als contenidors d’escombraries buscaven a Tinder, a TikTok, a les xarxes altres criatures que els ajudessin a sobreviure. Claus fugaços en nits de desesperació profunda. En aquelles dues primeres temporades els protagonistes eren gotes de pluja al vidre de la finestra. Lliscaven i dibuixaven camins que de sobte es fonien. En aquesta tercera temporada la fluïdesa intersecant els costa aconseguir-la. No es produeix de forma natural. La forcen. Es nota que desesperadament la busquen. Segueix sent una sèrie delicada i alhora terrible, això sí. La filigrana interpretativa sobre la condició humana es manté. En l’actual panorama de sèries televisives, mereix ser recomanada. A mi m’ha agradat molt l’escena nocturna, al cotxe, abans d’un clau salvatge, entre David Verdaguer i Laia Costa. Ell li explica que està escrivint la història d’un home que un matí es desperta i es posa a parlar en suec, un idioma que desconeixia. Ja no entenia ni el català ni el castellà. Només comprenia el suec. I la Laia, subjugada, va contestar: «¡Doncs la teva sueca soc jo!». Fa uns anys, crec que el 2016, el cas de l’australià Ben MacMahon va donar la volta al món. Tots els informatius de la tele van donar la notícia. Ben, després de set dies en coma, es va despertar i només sabia parlar en xinès mandarí. L’anglès, el seu idioma de tota la vida, ni tan sols l’entenia. Va acabar casant-se amb una xinesa que va trobar en un programa de cites xinès. I són immensament feliços. ¡Ah! Dur cop per al fonamentalisme lingüístic.

El més llegit