La crítica de Monegal: Els ulls de Nur

Tots els informatius han coincidit: el rescat de la nena Nur, atrapada, però feliçment viva, sota tones de ciment i formigó d’un edifici de la localitat siriana de Jindires, ha sigut la imatge, el resum d’aquesta tragèdia que en forma de terratrèmol ha devastat Turquia i Síria. Els ulls de Nur ens miraven a través de la pantalla. No sabem el que devia pensar en aquell moment aquesta nena. Sabem el que pensa la tele triant aquell instant: aconseguir un impacte emocional i elevar-lo a categoria. Sincerament, en aquesta ocasió no l’hi retrec. Crec en la bona intenció d’aquesta elecció. I sobretot crec en la utilitat i la potència d’aquest rescat de Nur com a síntesi d’un bri d’esperança davant una hecatombe terrible. Tota tragèdia enfocada per la tele adquireix dimensions d’impacte anímic si hi ha nens. El 2 de setembre del 2015 en una platja de les costes de Turquia, estesa a la vora, va aparèixer el cos d’un nen. Es deia Aylan. També era sirià, d’origen kurd. Tenia tres anys. Aquella imatge televisiva va fer la volta al món. Va morir Aylan, i va morir el seu germanet més gran, de cinc anys, Galip, i va morir la seva mare Rehan. Fugien, en una barca, de la guerra Síria. Aylan, estès en el suau vaivé de les onades a la vora, va ser un cop televisiu que ens va impactar al cor, i al cervell, de tots els televidents. Però no sempre la tele ha sabut tractar amb respecte, amb sensibilitat, amb delicadesa, els nens immersos en una tragèdia. El 13 de novembre del 1985, Omayra, una nena de tretze anys va quedar atrapada en un aiguamoll, un enorme clot d’aigua i llot produït després de l’erupció del volcà colombià Nevado del Ruiz. Només li sobresortia el cap. La resta del seu cos estava enfonsat. I va estar així tres dies. Va morir. La tele va tractar Omayra de forma reprotxable i vil. Van mantenir la seva agonia en pantalla, enfocant el seu cap constantment durant els tres dies, recreant-se amb primers plans que mostraven com anava pujant lentament l’aigua, fins que li va cobrir la boca i el nas. Allò va ser un exercici televisiu molt indigne, molt canalla, molt mesquí. A Vitòria viu una notable escriptora, Toti Martínez de Lezea, autora d’una delicada i divertida col·lecció d’aventures protagonitzades per una nena que també es diu Nur. Els ulls de la nena Nur rescatada a Síria potser els llegeixin algun dia.

El més llegit