La crítica de Monegal: TV-3 parodia la fantasmada de Julio Iglesias Jr.

Aquesta fantasmada que va protagonitzar l’altre dia Julio Iglesias Jr. presentant la seva actual nòvia coberta amb un llençol i descobrint-la en públic com qui destapa un nou model de motocicleta o inaugura un rentaplats ha causat una notable excitació televisiva. He vist que a l’enganxós i melós ‘Corazón corazón’ de TVE-1 ho han gairebé celebrat com si fos una originalitat sorprenent, però en general, en la majoria de cadenes i programes, li han suggerit al jove Iglesias que reprimeixi el seu masclisme. Dani Mateo, en ‘El intermedio’ (La Sexta), per exemple, l’hi advertia: «El teu pare et diria ‘Ets un masclista i ho saps’». Home, potser a aquest Iglesias Jr., que es passa molt temps a Miami, li agrada aquell ús de la condició femenina que impulsava el Hollywood del post-maccarthisme quan contractaven Virna Lisi i la feien brollar, en biquini, de l’interior d’un pastís d’aniversari, a la pel·lícula ‘Cómo matar a la propia esposa’ de 1965. Eren els temps en què Hugh Hefner va inventar el negoci de ‘Playboy’ omplint-lo de submises ‘conilletes’. Tot allò va periclitar, per fortuna, però sembla que a Julio Iglesias Jr. el subjuga. A mi, el cop escènic, la paròdia a la contra, que m’ha agradat més és el que va idear Joel Díaz (‘Zona franca’, TV-3) quan va dir que ell també té una nòvia que ens volia presentar, i va aparèixer un fastasmeta sota llençol que al descobrir-lo va resultar que era Peyu, l’humorista. ¡Ah! Va ser divertit, en aquesta línia que ara TV-3 ha ordenat a les seves criatures: molt entreteniment, molta eufòria, molta espuma, i una mica menys d’intoxicació política. En aquest sentit va ser entendridor el que el mateix Peyu va confessar, quan va explicar que la seva filleta «va néixer el juliol del 2018, fruit de l’eufòria de l’octubre del 2017.» ¡Ahh! Quin instant més commovedor. Deia que la seva il·lusió era que la seva filla arribés a aquest món «en una Catalunya lliure, més justa, on tots visquessin millor», i va afegir, trist, afligit: «I mira, al final, ¡tot és una merda! ¡Tenim uns partits que acaben sent el nostre Ibex 35!». O sigui que Peyu resulta que es va creure el miratge que impulsava l’elit processista –amb l’ajuda de TV-3 en qualitat de ‘cheerleader’ – i ara s’adona que allò només va ser, i continua sent, un formidable ‘modus vivendi’ per a alguns. A partir d’ara em miraré en Peyu encara amb més carinyo.

El més llegit