La crítica de Monegal: «Acataria la sentència i la meva vida s’hauria acabat»

Han sigut els informatius de la cadena A-3 TV els que més han projectat, i més han ressaltat, la ratificació del Tribunal Suprem sobre les condemnes del cas dels eros d’Andalusia. A les ‘Noticias’ de les 15h i les 21h. ha sigut el tema d’obertura. Li han donat un tractament ampli, intens i incisiu. A l’altra gran cadena del grup Atresmedia, La Sexta, la intensitat ha disminuït. Han abordat el tema, naturalment, però amb menys vehemència. Sense portar la qüestió a cotes superlatives. És el més apassionant d’aquest imperi televisiu: té dues cadenes, i cadascú t’ensenya el que passa segons les seves pròpies diòptries. Voldria ressaltar un moment d’A-3 TV que a mi m’ha semblat significatiu. Després d’un repàs profund de la condemna, col·locant a la gran pantalla del plató la cara dels 14 sentenciats principals, s’han aturat en el cas de José Antonio Griñán, expresident de la Junta d’Andalusia, exministre, expresident del PSOE, i a qui li han caigut sis anys de presó. I recorrent a l’arxiu ens han col·locat un instant enorme, l’entrevista a Onda Cero el 21 de març passat, un moment radiofònic que va ser gravat per les càmeres per fer les habituals sinergies televisives. Va ser quan Carlos Alsina li va preguntar –repeteixo, el 21 de març passat– què faria si el Suprem ratifiqués la condemna. I Griñán, amb posat abatut, va respondre: «Si això passés no tindria més remei que acatar la sentència, i la meva vida s’hauria acabat». Hi va haver llavors una pausa tensa. I Griñán va afegir: «Faré 76 anys... A aquesta edat ¿què és el que queda?». ¡Ah! Un gran silenci radiofònic va envoltar aquest moment. Vist ara per la tele resulta encara més inquietant. Aquesta redifusió de les tràgiques paraules de Griñán, de fa quatre mesos, bolcades ara, quan la condemna ja és ferma, em sembla discutible. No soc partidari d’utilitzar la tele per assaborir l’infortuni de qui ja està en situació de caigut. En una de les primeres novel·les de no ficció de Tom Wolfe –per uns un postturista, per altres el pare del nou periodisme– titulada ‘Ponche de ácido lisérgico’ (1968), escriu: «Tots estem condemnats de per vida a mirar la pel·lícula de la nostra vida». No diu res de si ha de ser la tele qui passi la pel·lícula al seu gust. En qualsevol cas, un interessant debat està servit.

El més llegit