Triquell, el carisma del noi sense filtres

Si ‘Eufòria’ fos una pel·lícula Disney, es podria dir que els protagonistes absoluts del seu final van ser ‘La dama y el vagabundo’. La dama seria la Mariona, la guanyadora, correcta, perfecta, fina, i el rodamon (entenguem-ho en el sentit de bohemi), un Triquell natural i políticament incorrecte. Perquè aquest noi de 21 anys de Sant Quirze del Vallès, amb una versatilitat que el porta a sonar bé en tots els estils i una veu que pot ser de ‘crooner’ (amb cabell engominat) si s’ho proposa, ha brillat en aquesta primera edició del programa de TV-3, no només per la seva aclaparadora seguretat a l’escenari, sinó també per una barra i un carisma que ha desmuntat qualsevol prejudici. I que ha fet perdre els papers a l’escenari fins i tot a la veterana Marta Torné. No veu la televisió Un noi rebel amb causes (les causes socials amb què està compromès), amb estètica alternativa, que no veia la tele, però que va decidir utilitzar-la per donar a conèixer el seu talent, pel qual havia apostat deixant de fer classes d’anglès per dedicar-se a la música: «No, no consumeixo tele. Però aquesta és una excepció que confirma la regla que evidentment en un camp de merda pots trobar una flor», deia a EL PERIÓDICO al plató en què acabava d’aconseguir la segona posició a ‘Eufòria’. Triquell en estat pur. També admet que el seu carisma ha tingut molt a veure en el seu triomf en el ‘talent’. «Suposo que tots els elements han tingut la seva importància. Jo he intentat mantenir la fórmula que m’ha funcionat al llarg de la vida, per anar aprenent i anar creixent. I content, perquè s’ha tancat una etapa preciosa de la meva vida. Preciosa, preciosa, preciosa», insisteix el jove. Perquè darrere aquesta façana de xulet hi ha un noi sensible –com explica el seu pare per si ningú ho ha notat– que creu en un món diferent. I així vol enfocar la seva carrera: «Ara vull formar un circuit, un gremi, un col·lectiu de gent que cregui en la música com un art global i que creï continguts més enllà dels prejudicis de gènere i dels límits que pugui posar el gènere. Vivim en un món globalitzat i la música no ha de tenir cap tipus de fronteres», diu. Tota una declaració d’intencions. Llàgrimes i emoció Un Triquell que s’emociona recordant que el seu company Pedro el definia com a «art» i que veure els seus pares –que estan separats– junts a la final el feia explotar de felicitat: «He sentit emoció pura i dura. No parava de plorar i no sabia com gestionar-ho, la veritat», confessa. «No renuncio a la meva part sensible, a la meva part vulnerable. La part tendra és la que més em toca l’ànima», admetia. Un aspecte que no ha amagat, però que no va sortir gaire durant el programa, eclipsat per aquell posat que semblava tot tant se li’n donés. «El que passa és que el món és un lloc cruel i jo tinc el meu procés a l’hora de mostrar la meva part més sensible. I pot ser que el que mostri al món, i més exposant-me a mig milió de persones, és més el que jo enfoco professionalment. Però hi ha moments en què no ho pots gestionar i és preciós», assegura. Perquè si una cosa el caracteritza és la seva espontaneïtat. I no tenir filtres. L’hi deia Elena Gadel, membre del jurat del ‘talent’ en una de les seves valoracions a aquest ‘enfant terrible’ del programa.

El més llegit