La crítica de Monegal: L’art el posa Porta; els criminals, el nyap

Acaba de ser notícia Carles Porta en el ‘TN migdía’ (TV-3) perquè gràcies al seu programa ‘Crims’ s’ha pogut descobrir, 32 anys després, la identitat d’una jove que, el 1990, va aparèixer penjada a Porbou. O sigui que Porta està afinant molt: posa més ‘llum a la foscor’ que mai. Estem seguint a casa, molt enganxats, els nous capítols de la seva tercera temporada, i voldria assenyalar la interessantíssima evolució d’aquest programa, des que es va emetre la primera entrega el febrer del 2020. Ha arribat a consolidar una excel·lència narrativa, una gran perfecció com a reconstructor i cronista. Sap arrencar les històries amb una atractiva exposició, breu, ajustada, sense sensacionalismes, la qual cosa té un mèrit indiscutible. És a dir, partint d’unes històries que són totes sagnants i lúgubres, Porta aconsegueix atrapar-nos sense furgar en aquesta foscor dels casos que descriu. L’altre dia va començar el cas d’una jove de 19 anys, de Ponts, dient-nos: «Una jove, una nit, va sortir de casa seva per anar a sopar amb un amic. No va tornar mai. ¿On és la Manoli?». No feia falta dir més per tenir-nos atrapats de seguida. Breu, sense dramàtiques floritures, ens va introduir en el relat d’un crim de manera impecable, descriptivament neta. Hi ha una altra excel·lència en la tasca de Porta: la seva narrativa televisiva és molt superior als assassinats que descriu. És una paradoxa interessantíssima. Mentre Porta, en la seva manera d’explicar, s’acosta a l’art, els criminals, els protagonistes del crim, en la immensa majoria de casos són uns nyaps. Fa un parell de setmanes, per exemple, ‘Crims’ va abordar el cas d’aquell home de Vilafant, anomenat l’Isidre. Els que van perpetrar la seva mort eren, a més de criminals, uns perfectes talossos. Primer l’atropellen amb un cotxe, i no aconsegueixen matar-lo. Al cap d’uns dies ho tornen a intentar irrompent a casa seva, quan el pobre Isidre era al llit, convalescent, i no podia ni moure’s, i l’apunyalen. Però tampoc aconsegueixen acabar amb la seva vida. ¡Ahh! D’allò que deia Thomas de Quincey (‘L’assassinat considerat com una de les belles arts’) res en absolut. Uns veritables beneits. I partint d’aquest paisatge de criminals toscos i bastos, sorgeix la meravella: emergeix Carles Porta construint els seus extraordinaris relats televisius, elevant-los a categoria.

El més llegit