Tu i jo som tres

La crítica de Monegal: Un arquebisbe castrense i uns quants Moisès barallats

Per Setmana Santa el més tradicional és seguir els oficis i les processons per La 2 de TVE. Aquest any han projectat la seva atenció televisiva de Dijous i Divendres Sant sobre la Catedral de les Forces Armades de Madrid –l’antiga Església de Las Bernardas– potser pel clima bèl·lic que vivim amb la guerra d’Ucraïna, que és la gran contesa de què ens parla la tele com si fos l’única que hi ha. En realitat, al planeta coexisteixen una dotzena més, però cap cadena se’n recorda, posem per cas els bombardejos de l’Aràbia Saudita contra el Iemen, tan esborronadors com els d’Ucraïna. L’oficiant de la Catedral de les Forces Armades va ser l’arquebisbe castrense Juan Antonio Aznárez, un càrrec eclesiàstic singular perquè és l’únic bisbe amb una designació que no depèn del Papa sinó del Rei d’Espanya. En les seves dues homilies no es va referir a cap d’aquesta dotzena de guerres i matances que hi ha ara mateix al món, però va fer una advertència interessant quan va parlar de la cerimònia del Lavatori de Peus per part de Jesús als seus deixebles. Va dir: «Hi ha una altra manera de rentar-los: simplement, no embrutant-los». I va explicar que servir-se dels altres per al nostre profit és una repugnant brutícia. Una bona metàfora. Avui no fa falta agenollar-se i rentar-li els peus a ningú. Només no explotant, ni abusant de ningú, n’hi hauria prou perquè la mal anomenada globalització es transformés en harmonització, que és al que hauríem d’aspirar.