La crítica de Monegal: «A Barcelona mai vaig conèixer un independentista»

Li he de dir, amb tot el meu afecte, a Maria Casado, que aquesta trobada que ha tingut amb Mario Vargas Llosa (‘Las tres puertas’, TVE-1) mereixia més minutatge i més profunditat en les preguntes. Ha sigut una entrevista que m’ha semblat curta en temps i intenció. Però celebro que ens hagi ofert moments que conviden a la meditació reflexiva. Ho dic perquè Vargas Llosa té una trajectòria existencial (85 anys) tan interessant com controvertida. A finals dels 60, a Barcelona, tot aspirant a ‘progre’ havia de complir un requisit: passejar-se per la Rambla amb dos llibres sota el braç. Un, ‘Cien años de soledad’ de Gabriel García Márquez, i dos, ‘La ciudad y los perros’ de Mario Vargas Llosa. Amb aquests dos signes d’identitat progressista un entrava al Glaciar, o a El café de la Ópera, i triomfava molt en les tertúlies que es produïen allà. Avui, per als ambients de l’esquerra i del ‘mainstream’ progressista, Vargas Llosa ha passat de ser un referent a una criatura acomodatícia amb tocs de reaccionarisme. Li va preguntar precisament María per aquesta intolerància envers les persones que canvien d’idees i d’opinió al llarg de la vida. I el Premi Nobel deia: «De jove vaig ser comunista. Però amb els anys em vaig adonar que en el comunisme hi havia una gran pèrdua de llibertat». Aquell instant mereixia més recorregut. Podrien haver recorregut a aquell enginy atribuït a Winston Churchill: «Si als 20 anys no ets d’esquerra és que no tens cor, però si als 40 segueixes sent-ho és que no tens cervell», i pensar-hi una mica més. I potser haurien trobat algun lloc cartesià, racional, en el qual poguessin cabre, alhora, el cor i el cervell. Un altre moment que necessitava més immersió va ser quan Vargas Llosa va evocar, amb melancolia, aquella Barcelona dels anys 70, aquella explosió de cultura amb Carmen Balcells i Carlos Barral fent de la literatura un aliment imprescindible. «¡Com ha canviat, que diferent! Jo vaig viure cinc anys a Barcelona, ¡i no vaig conèixer mai un independentista!». ¡Ah! Aquesta pinzellada requeria una analítica més complerta. Ben mirat té raó: en els 70 l’independentisme no passava del 18% a tot estirar. Però se li havia d’advertir a Vargas Llosa que això era així perquè Mariano Rajoy encara no s’havia instituït en el gran fabricant d’independentistes.

El més llegit