Al darrere de Denver hi ha un actor, no un ‘souvenir’

Tot just tenia un duro, però era feliç. I de sobte li va arribar la sèrie ‘La casa de papel’, i la seva interpretació del personatge Denver el va catapultar a la fama mundial. Èxit planetari absolut. I no obstant, l’actor Jaime Lorente ha explicat a Gonzo a ‘Salvados’ (La Sexta): «Vaig creure que havia aconseguit el que sempre havia volgut, però era un pou. Em vaig convertir en una persona trista». I va afegir: «Em para la gent pel carrer. Em demanen ¡un autògraf, un autògraf! I resulta que em transformen en un ‘souvenir’». ¡Ah! Interessant exercici de psicodrama: l’impacte en la ment de l’èxit televisiu. És molt lúcida aquesta advertència de Lorente: m’han convertit en un ‘souvenir’. O sigui, l’audiència metabolitza el que veu a la pantalla d’una forma inquietant: el personatge de ficció fagocita la persona, l’actor, que l’interpreta. No existeix Jaime Lorente per a la massa teleaddicta: existeix l’ombra que projecta a la tele, en forma de Denver. Va explicar aquest estimable intèrpret com l’ha afectat mentalment aquesta situació. Es va posar en mans d’especialistes. Amb bona intenció, i per si li serveix d’alleujament, voldria recordar al meu admirat Lorente que això ja li passava a Christopher Lee: n’estava fins al capdamunt que li demanessin autògrafs identificant-lo com Dràcula o Fu Manchú. En aquesta mateixa sessió Gonzo també va estar en campus universitaris parlant amb alumnes. Estudiants que els queda poc per acabar la seva carrera i no obstant el seu cervell els avisa. Un deia: «No puc pensar en expectatives de futur. Em genera ansietat». Un altre: «Acabaré la carrera en dos anys i em pregunto ¿què faré?». Efectivament. Tenir una carrera avui ja no és passaport infal·lible per a un destí laboral. Tant esforç, tants anys d’estudi, ¿per acabar amb quin tipus d’ocupació, cas que en trobi un? L’antropòleg David Graeber va publicar el 2018 un assaig titulat ‘Un treball de merda’ on reflexiona sobre aquests assumptes. I afegeix alguna cosa més: hi ha treballs ben pagats, alt ‘standing’, que no obstant generen problemes mentals en qui els exerceix. Viuen bé, però a l’arribar a casa seva per les nits es pregunten: ¿quina merda de treball estic fent? ¿Per això he vingut jo a aquest món? ¡Ah! Deien ahir en el programa ‘This is Philosophy’ (La 2) que potser el món, per Déu, només és un videojoc.

El més llegit