Discorria amb certa placidesa la tarda, dins del que és possible, i de sobte em vaig trobar a ‘Todo es mentira’ (cadena Cuatro) un primer pla de Celia Villalobos escopint bilis pels llavis. S’estava encarant, en la distància, contra Pablo Iglesias. Em sembla molt bé. Tota persona, sigui política o criatura transhumant, té dret a discutir, rebatre, confrontar les idees del contrari. Però la senyora Villalobos va ficar també els fills del senyor Iglesias en la seva esbandida salivar, aquests nens petits que van néixer delicats i que compten ara amb tot just 4 anys d’edat. «¿I els nens? ¿Estan bé els nens? Si fa falta vinc i et dono un cop de mà per cuidar-te’ls, que la teva dona et fa molt poc cas», udolava Villalobos causant al plató una alegria general. ¡Ah! Quanta infàmia. Utilitzar els nens en un discurs emmetzinat és una de les baixeses més grans. No estic aquí defensant Pablo Iglesias. No la necessita, la meva defensa. Estic intentant defensar un ofici, una professió, una manera de fer televisió que no sigui repugnant. Ningú va retreure en aquell plató a Celia Villalobos tanta mesquinesa. Al contrari, li reien ‘la gràcia’. Permeti’m la senyora Villalobos que li enviï des d’aquí un consell amb bona intenció, i gratis: la pròxima vegada que torni a la tele, procuri arribar escopida de casa.