Pagar amants, el 3%..., la utilitat de la TV pública

Bárbara Rey ha tornat al Sábado Deluxe, contractada per fer pujar una mica les audiències de Tele 5. Va tornar a parlar d’aquest vellíssim tutti frutti amatori que ha caracteritzat la seva vida des de 1980 com a mínim. Home, el tema és francament pesat. Aquesta papilla és als platós de la xafarderia des de finals del segle passat, quan Bárbara apareixia a Crónicas marcianas explicant que li havien robat les cintes de les seves règies relacions íntimes. Però tot i ser un tema vellot, les últimes revelacions sobre que la mantenien calladeta donant-li contractes en algunes teles públiques, ha produït ara al Deluxe un comentari, una advertència, de Bárbara Rey que és per sucar-hi pa. Textualment ha dit: «Jo he treballat a TVE-1 i a Canal 9. ¿I què passa? ¿Ho fan millor que jo Anne Igartiburu i Ramón García? ¿Ells tenen dret a cobrar dels fons reservats i jo no? Perquè són fons reservats que paguem tots ja que són televisions públiques». ¡Ahh! De seguida la van advertir els allà reunits que les teles públiques no funcionen amb fons reservats, sinó amb Pressupostos de l’Estat, però a mi em sembla que això de Bárbara Rey no ha sigut un malentès, sinó que ens llançava un avís. En vista de què anem coneixent, a poc a poc, no és cap barbaritat considerar que part dels diners que es destinen a les cadenes públiques funcionen com fons reservats per a usos opacs. A les proves em remeto. De Bárbara Rey altes instàncies polítiques han dit que pagaven el seu silenci donant-li programes de cuina sense saber fer un ou ferrat. El cas de l’exventríloc Moreno, encausat per blanqueig de capitals, presenta ramificacions que afecten els seus sospitosos contractes amb TVE. L’afer de la productora catalana Triacom també continua viu: TV-3 li abonava factures inflades, un sobrepreu destinat a la trama del 3% i campanyes electorals de CDC. O sigui, que amb els diners públics de les cadenes públiques es fan meravelles. Indiscutiblement, són utilíssimes. A Bárbara, aquella nit també li van preguntar per Bigote Arrocet, la seva penúltima passió tardoral, pel que sembla ja acabada. La van advertir que aquest pollastre té perill. Va contestar: «La meva única por era quedar-me prenyada». ¡Ahh! Almenys el seu sentit de l’humor, als 72 anys, continua incombustible.

El més llegit