La crítica de Monegal: Pepita, i els límits de la vidència televisiva, per Ferran Monegal

Acaba d’informar el ‘Telenotícies migdia’ (TV-3) que a l’Audiència de Barcelona ha començat el judici a la vident televisiva Pepita Vilallonga, acusada d’«aprofitar-se econòmicament d’una senyora gran que passava per un moment delicat de la seva vida». El relat del cas, en el ‘TN’, ha sigut complert. Ens han explicat que la presumpta víctima «la van espantar dient-li que portava un mort a sobre i que no viuria més enllà del cap de setmana», i que el sortilegi alliberador li va costar 31.000 euros. La Fiscalia ha decidit no acusar Pepita perquè considera que no hi ha delicte ja que la presumpta víctima només presenta un rebut de pagament per un import molt inferior. La crònica ha acabat amb aquesta advertència: «Aquest cas evidencia el difús límit que separa l’engany de l’esoterisme». ¡Ah! És un tema molt interessant, i molt profund, el que planteja aquest assumpte. El judici a Pepita està ‘sub judice’, de manera que no incorreré en cap judici paral·lel des d’aquesta columna. L’assenyat és esperar el veredicte. Però en termes generals, al marge d’aquest cas concret, és rellevant assenyalar que el factor televisiu augmenta l’addicció a la vidència. És indiscutible. El factor pantalla, ja sigui en un canal convencional, o en una pantalla alternativa com per exemple Youtube, actua com a potent ganxo suggestiu. La tele eleva a rang superior la credibilitat del missatge. No és el mateix, per exemple, cosa que va passar anys enrere amb la famosa Adelina, la vident de Jordi Pujol, que va ser àmpliament tractat en els mitjans. La van entrevistar a ‘Espejo público’ (A-3 TV, 2014) i va explicar que li passava un ou dur per l’esquena per treure-li els mals esperits, i que l’ou sempre acabava negríssim perquè absorbia «les males energies que portava a sobre». Aquell va ser un cas totalment diferent. Pujol no va conèixer Adelina per la tele. Va anar a buscar-la a Andorra. El cas de la presumpta víctima de Pepita és una altra cosa. La penetració a través de la tele, a un sol clic del comandament a distància, i sense haver ni de sortir de casa, és un factor altament invasiu. Sedueix amb una potència terrible. Però permetin-me una advertència amb bona intenció: els perillosos de veritat són aquests altres que surten a la tele sense la bola ni les cartes del tarot. No s’intitulen vidents. Ni tan sols són professionals de l’esoterisme. Però aquest ‘límit difús amb l’engany’, com ens deien en el ‘TN’, el depassen tranquil·lament cada dia.

El més llegit