Gravar en temps de Covid: com han sobreviscut tres grans sèries la pandèmia

Fa gairebé un any, quan, després del confinament, començàvem a treure el nas per olorar el món nou, un sector s’unia al dels essencials, que no havien parat, per començar a fer rodar la maquinària d’una indústria puixant a Espanya: la de l’audiovisual. Però ja res era igual. Els platós s’omplien de mascaretes, gel hidroalcohòlic, termòmetres i s’imposava una distància de seguretat entre un col·lectiu acostumat a expressar les seves emocions a base de contacte físic. Aquesta profilaxi emocional s’instal·lava també als guions, esborrant més petons i manifestacions d’amor que l’implacable retolador vermell de la censura franquista. Eduardo Casanova, director de ‘Amar es para siempre’, recorda el que va suposar l’aturada per a l’equip de la llarga sèrie d’Antena 3. «Feia 15 anys que fèiem la sèrie i dèiem: “Això no hi ha qui ho pari”. I vam parar: del 14 de març fins al 28 de maig, que es va passar a una altra fase que ja permetia els rodatges». Per sort, encara tenien nevera. «Una setmana més sense rodar i ens n’hauríem anat a l’aigua», confessa. I explica que, tot i que amb incertesa i por, va ser la primera ficció a arrencar (el primer programa va ser Masterchef). «Hi havia una responsabilitat de cara al sector. Demostrar que es podia. Però això semblava la NASA», rememora. Alejandra Graf, la directora de ‘Servir y proteger, s’enorgulleix que la sèrie de sobretaula de TVE-1 també reprengués aviat el rodatge. Però la nova normalitat va venir amb altres rutines i ‘noia nova a l’oficina’: una infermera. «Es va imposar un protocol en tots els departaments. El transport es fa cadascú en un cotxe. Els camerinos són individuals. En el cas del maquillatge, cada actor té la seva bosseta amb els pinzells, que han sigut prèviament desinfectats...», enumera. Una tornada atípica La ficció de TV-3, ‘Com si fos ahir’, que acaba d’arribar als 700 capítols, va tardar més a posar fil a l’agulla, però no va ser només per culpa de la Covid: la falta de pressupost va posar en perill la seva continuïtat i quan es va aprovar, ja havia passat l’estiu. La tornada al setembre no va ser l’habitual: calia reprendre el ritme després de tant temps sense gravar i, a sobre, adoptar les noves mesures. «Mascaretes durant els assajos, l’equip tècnic porta les FFP2, les reunions són telemàtiques, hem separat els espais, ens fem proves cada setmana...», enumera el productor executiu de la ficció, Jordi Roure. No obstant, la tornada al rodatge no suposava que tot s’hagués acabat. Uns mesos després, la quarta onada va portar més incertesa i la por va niar entre els actors. Carles Sans es feia ressò en un article publicat en aquest diari de la petició de Carlos Bardem de ser vacunats, perquè, estaven més exposats, una cosa que va ser rebuda amb crítiques o un recolzament de la professió «amb la boca petita, perquè es podria malinterpretar». «Això és molt controvertit, i no queda bé dir-ho», opina Casanova. «¿Per què no als treballadors de supermercats, o als conductors d’autobús, i als actors sí? Al nostre sector som uns privilegiats: perquè estem treballant i perquè en les nostres empreses ens controlen moltíssim», sosté Casanova. Actors vacunats Ara la cosa ha canviat, i la vacuna va arribant. «Tot i que no s’ha de baixar la guàrdia. Perquè no tenim garantia de res», recorda Graf. No obstant, Luisa Martín, protagonista de la producció de Plano a Plano, celebra aquest principi d’immunitat. «Jo estic vacunada d’una primera dosi d’AstraZeneca i no he notat cap efecte secundari, però sí tranquil·litat», assegura. No obstant, les boques només es destapen a l’hora de gravar. «Hi ha una espècie d’artefacte (tela amb butxaques) amb un sobre de paper amb el nom de cadascú i quan acabes de gravar poses allà la mascareta», explica. Per a Márquez el més curiós és quan ve algun actor que no coneix a fer un paper episòdic: al treure’s la mascareta per gravar de sobte apareix un rostre molt diferent de l’imaginat. «Els primers segons són d’estupor», confessa, i diu que ha de dissimular. Manuela Velasco i Unax Ugalde, la deliciosa parella de la tensió sexual no resolta de ‘Amar es para siempre’, es van incorporar a l’elenc de la ficció veterana el setembre passat, amb la qual cosa no han conegut cap altra normalitat. «Al principi demanava a l’equip tècnic que es baixessin una mica la mascareta de lluny per poder-los conèixer», explica Velasco, amb picardia. «És tot molt estrany. La nostra feina té a veure amb l’expressió i la comunicació i, tanmateix, anem tan protegits que es talla», explica. «Si demanes un bolígraf, te’l quedes. I si vols que et facin fotocòpies del teu bloc del guió, premen un botó i vas tu a recollir-ho», narra Ugalde. El que passa a la ja famosa plaça de los Frutos no és gaire diferent al que passa a la comissaria de barri del sud de Madrid. «tots els articles que manegen els actors, mòbils, pistoles, es desinfecten, es fiquen en bosses i se’ls hi dona. I a la inversa. I el mateix passa amb el vestuari», diu Graf. Una altra manera de treballar El relat d’aquest gairebé un any de rodatge és ple de sobresalts. Actors que donen positiu, o que fan quarantena perquè han estat en contacte amb un infectat o per confinament familiar... El mateix que podrien explicar la resta dels mortals, tot i que en aquest cas les famílies són molt nombroses i una aturada seria preocupant. Els guionistes anaven sempre a correcuita. «Una vegada van sortir nou positius i va caldre aïllar-los i treure’ls de la trama. Amb la qual cosa calia canviar tots els guions i les seqüències per continuar emetent», explica Casanova. La pandèmia també ha fet volar pels aires la manera de treballar: jornades intensives per evitar càterings que podrien reunir desenes de persones, teletreball per als muntadors, reunions telemàtiques que acaben abans perquè van al gra... Aquesta podria ser la part positiva de tot això. Però els camerinos i transports individuals i les distàncies de seguretat han refredat un ambient en què regna la camaraderia. «abans, a l’arribar ens abraçàvem i ens fèiem petons, i ara t’apunten amb un termòmetre i et donen una mascareta», relata la directora de ‘Servir y proteger’. «Es va acabar això de: “Veniu al meu camerino i prenem un cafè”, es lamenta Márquez. «Aquesta és una professió de tocar-se molt. Som molt espontanis i, com que fa molts anys que estem junts, i hi ha molt bon rotllo es formaven grupets i això s’ha perdut una mica», explica amb nostàlgia Casanova. L’any passat no es va fer la festa de final de temporada i aquest tots l’esperen. «Ens reuníem unes 120 persones a la plaça de los Frutos i muntàvem una festa tremenda», explica. «Intentarem fer una cosa molt controlada amb una copeta a la mà i amb quadrícules a terra». Un brindis per un sector que no ha parat. Per haver sobreviscut ni més ni menys que una pandèmia mundial. Txin-txin.

El més llegit