Salvador Alsius: «Hi hauria d’haver una sacsejada a TV-3 per recuperar el públic perdut»

Salvador Alsius (Barcelona, 1948), un dels primers responsables dels ‘Telenotícies’ de TV-3, fa balanç dels anys inicials de la cadena en el llibre ‘Com TV3 no hi ha(via) res’ (Pòrtic). Les anècdotes que explica són d’allò més bones: des de com utilitzaven els passatgers del pont aeri per transportar des de Madrid fins a Barcelona les cintes de vídeo que es veurien al ‘TN’ fins a l’estratègia perquè la llavors corresponsal de TV-3 a París (Montserrat Besses) aconseguís, gràcies als periodistes de la tele pública francesa, les imatges internacionals a què no podien accedir a l’estar vetada la seva entrada a la Unió Europea de Radiodifusió (UER). El títol, ‘Com TV3 no hi ha(via) res’, pot portar a pensar en una nostàlgia del passat. Però vostè afirma que la tele passada no és, en absolut, millor que la d’ara. El títol és conscientment polisèmic. I de totes les possibles lectures, la que no vull que quedi és que faig la comparació de millor a pitjor. A la gent que em comenta que nosaltres sí que fèiem bé els ‘Telenotícies’ els dic que vagin a l’arxiu i veuran que els d’ara són infinitament millors. El que ara no és tan fàcil és que vegin Tina Turner en un xou de TV-3 [que va actuar en el primer Cap d’Any de la cadena]. «TV-3 va ser un mitjà altament innovador i que arriscava», diu en el llibre. ¿Ara també? Ara no arrisca ningú. En el moment que es van atomitzar tant les audiències, sobretot des que van aparèixer les cadenes privades, la indústria audiovisual va prendre més precaucions i va amb més compte. En general hi ha més por d’innovar en nous formats. En aquella època teníem el dret a equivocar-nos i fèiem moltes coses per assaig-error i no passava res. Al contrari, els nostres caps ens animaven a provar coses, i hi havia coses que sortien bé i d’altres no. ¿Ara ja no segueix vigent aquest dret a equivocar-se? Ara si algú s’equivoca gairebé pot acabar amb la seva carrera, o li treuen el programa. És més difícil tenir segones oportunitats. En el llibre recorda com en la segona emissió de TV-3 va sortir cantant El Fary. ¿Ho veuria factible en els temps que corren? Suposo que sí que hi podria sortir un equivalent. De vegades veig a Twitter gent hiperventilada que es queixa quan surt una cosa que no li sona prou catalana, així que hi ha moltes queixes en aquest sentit. Queixes que no comparteixo, perquè tenim un país molt plural i seria absurd que TV-3 no respongués a aquesta pluraritat cultural. La majoria de crítiques que rep TV-3 són perquè l’acusen de ser ‘Teleprocés’. Sí, és una acusació que es produeix en diferents nivells. A nivell polític, com he estat al CAC [Consell de l’Audiovisual deCatalunya], el que hi ha són denúncies que tenen una clara intencionalitat política de laminar els mitjans públics catalans, igual que hi ha hagut intents per laminar la immersió lingüística a Catalunya. Un altre tema és el dels gustos de l’audiència. I és cert que hi ha un sector de l’audiència que s’ha allunyat de TV-3. Vostè assegura que aquest procés s’ha produït per raons de mercat i no tant polítiques. No m’acabo de creure que hi hagi consignes prefabricades. Jo crec que en el públic s’instal·len uns tòpics i uns prejudicis. En els meus inicis a la cadena, hi havia qui creia que jo havia de ser convergent només perquè estava dirigint un ‘TN’ a TV-3. Qualsevol govern intenta influir en els mitjans públics, però hi ha moltes menys directrius del que la gent pressuposa. El que sí que crec que passa és que, per una sèrie de qüestions, s’ha anat creant aquesta compartició de les audiències i arriba un moment en què, per una raó purament de mercat, dius: conservem el que tenim, tinguem contents aquests parroquians. Estic parlant del conjunt de la programació, perquè jo crec que en els ‘TN’ els periodistes continuen tenint un alt grau d’independència. Si no, se sabria, els del comitè professional no ho deixarien passar. «En els mitjans públics hi ha moltes menys directrius del que la gent pressuposa» ¿Una tele pública no hauria de ser per a tots els catalans? Sí, però és que els polítics no s’han preocupat prou no ja de TV-3, sinó de l’audiovisual en general. Estan deixant escapar un sector que aquí havia sigut molt potent i s’està perdent. ¿Recuperar aquesta audiència perduda és, llavors, una tasca que té pendent TV-3? Sí, el que passa és que és molt complicat fer-ho. Jo no sé com. A TV-3 hi hauria d’haver una sacsejada per recuperar el públic perdut, perquè gent que fa 20 anys que no la veu li interessi seguir una sèrie, un programa o una tertúlia que no es vol perdre. Però això requereix diners, recursos, imaginació, actitud, i en aquests moments les inèrcies actuals ho fan difícil. ¿Era TV-3 en els seus inicis molt més transversal? Dèiem que volíem arribar a Santa Coloma de Gramenet, al cinturó de Barcelona, a les àrees que al principi semblarien menys propícies per a una nova cadena catalana. I es va aconseguir. Però es jugava també en un terreny de joc molt propici, perquè no hi havia privades. Des que va sortir TV-3 fins que van aparèixer les privades van ser sis anys de gràcia que van resultar ser un xollo, perquè TVE estava molt enquistada i no hi havia més cadenes per escollir. A part que, immodestament, crec que ho vam fer bastant bé. Al final, tant en aquella època com ara, són molt més importants els elements del context industrial, el mercat, que no el factor polític, una cosa que la gent tendeix a sobrevalorar. En el seu llibre augura que «TV-3 morirà. La qüestió és quant trigarà a fer-ho. Si pot tenir una tercera edat llarga i fecunda o si convé aplicar-li l’eutanàsia per no veure-la patir». ¿Què s’hauria de fer per allargar la seva vida? Però aquestes frases les escriuria molt semblants parlant de la BBC. Les que tenen moltes dificultats per sobreviure són les televisions públiques en general, i més les petites. A Europa ens sembla molt greu perquè des que va néixer la BBC en versió radiofònica als anys 20 ens vam instal·lar en un model d’expansió de l’audiovisual molt basat en la proposta pública. Però això es pot acabar, el mercat ho està canviant. En el moment en què els mitjans públics perden el futbol, les motos, el bàsquet, l’oportunitat de comprar les grans sèries, que és el que li ha anat passant a TV-3, ho tenen molt difícil. Aquesta decrepitud està cantada, el que s’ha de fer és veure si encara és un mitjà útil, que se li ha de treure rendiment perquè des del punt de vista de la cultura i de la llengua no té substitució. Aquest país no ha sigut capaç de generar una proposta audiovisual des del sector privat amb cara i ulls, així que l’alternativa és que cuidem la tele, perquè no n’hi ha més. Advoca per una reducció de la plantilla de TV-3 perquè pugui continuar. El que dic és que s’ha de reestructurar. Jo no faria fora el 50% de la plantilla, com he llegit, sinó que és una cosa que s’ha d’estudiar, fer un pla a anys vista... El que no és sostenible és una empresa que dedica a pagar al personal el 60% de les seves despeses d’explotació. Si no volem que peti, hem de reduir dràsticament la seva estructura, una cosa que han fet totes les televisions públiques europees en algun moment o ho tenen pendent. També es podria seguir tenint el mateix personal i comptar amb 500 milions per fer-ho funcionar. És un tema de proporcions. ¿Entén la polèmica que es va muntar amb les crítiques a la sèrie ‘Drama’ pel seu bilingüisme, perquè es parlava «massa castellà»? Tant de bo que el perill per al català fos perquè la meitat dels personatges d’una sèrie parlen en castellà. El problema del català està en els videojocs només en castellà i en un etcètera llarguíssim fins a arribar a una sèrie que es parla mig en català i mig en castellà, que és el passa al carrer. Però tampoc estic dient que el 50% de la programació de TV-3 hagi de ser en castellà, perquè ja hi ha molta oferta en aquest idioma en altres cadenes. TV-3 ha de ser majoritàriament en català.

Salvador Alsius: «Hi hauria d’haver una sacsejada a TV-3 per recuperar el públic perdut»

El periodista explica anècdotes dels primers anys de vida de la cadena en el llibre ‘Com TV3 no hi ha(via) res’

El més llegit