La cultura resisteix a la televisió (pública)

Durant anys, el televisor ha hagut de lidiar amb l’etiqueta de ser la caixa tonta, aquell aparell al mig del menjador davant el qual ens podíem passar hores i hores asseguts, endrapant el que hi aparegués. Els més esnobs s’enorgullien que no entrés a casa seva, i els seus defensors argumentaven que se’l podia fer servir per aprendre, de cine, de llibres, de música... Amb el temps, hem anat comprovant que l’entreteniment s’ha anat consolidant com el gènere estrella de la petita pantalla, amb l’actual força de les sèries i els ‘realities’, tot i que també hi havia espai per a la informació, els esports, els documentals... ¿Queda algun forat, però, per a la cultura a la televisió generalista en obert? Aquest tipus de programes resisteixen avui dia a base d’anar renovant els formats per poder competir amb la creixent oferta de les plataformes i Youtube, que cada vegada capten més interessats per aquests continguts. Si fem una ullada a les guies de les grans cadenes, en les privades els espais culturals són gairebé una espècie en perill d’extinció i s’han convertit en un reducte de les públiques, que solen relegar-la als segons canals, com La 2 i El 33. Tampoc hi ha grans programes de música, a l’estil dels mítics ‘Aplauso’, ‘Qué noche la de aquel año’, ‘Música, sí’, ‘Rockopop’ o ‘Tocata’, si obviem ‘talents shows’ com ‘OT’ o ‘La voz’. Les úniques excepcions són ‘Efecte Collins (a La 2 per a Catalunya), i ’A2Veus’, a TV-3, que combina concert i concurs de talents. «Senyal de qualitat» «Tradicionalment, apostar per programes culturals era un senyal de qualitat de les cadenes», recorda Elena Neira, professora dels estudis de comunicació de la UOC i especialitzada en nous models de distribució audiovisual. «Però des que ha augmentat el consum televisiu sota demanda, les cadenes intenten salvar els mobles i aposten per formats que els garanteixin grans concentracions d’audiència al lineal», que no se solen correspondre amb les propostes culturals, «que assumeixen que l’usuari busca més a la carta», emfatitza, prenent com a exemple les dades aconseguides en els últims mesos per les dues cadenes generalistes que més espai dediquen a la cultura, com La 2 i El 33. Així, mentre que el segon canal de TVE es va quedar amb un 3,2% de quota de pantalla el desembre del 2020 i amb un 2,9% el gener del 2021 (amb ‘Cachitos de hierro y cromo’ com el seu programa estrella, amb una mitjana d’1,4 milions de teleespectadors i un 9,6% de ‘share’), el català (que inicia emissions a les 21.55 h fins a la matinada) va anotar un 0,6% i un 0,7% en els mateixos mesos. Molt lluny els va quedar la cadena líder a Espanya, Tele-5, amb un 13,8% de ‘share’ aquest gener. O TV-3, la més vista a Catalunya, amb un 14,5% el primer mes del 2021, i que sí que s’ha ‘arriscat’ a incorporar alguns títols culturals a la seva graella, com ‘El bolo’ al ‘prime time’ dels diumenges (amb una mitjana de 112.000 telespectadors i una quota del 6,1%); ’Quan arribin els marcians’ (83.000 i 6,2%), i ‘Senyora Isabel. Poesia des de 1924’ (72.000 i 4,9%), aquests dos últims vorejant la mitjanit. Segons Neira, part d’aquest daltabaix d’audiència rau que cada vegada més «l’espectador està buscant l’oci cultural a la carta i en els serveis a demanda, mentre que les cadenes de televisió han d’acontentar unes audiències molt més àmplies». «Ara s’estan veient apostes culturals molt interessants en altres suports, com Youtube o els podcasts», assenyala. Tot i que destaca apostes innovadores que ha tingut la televisió tradicional per promoure la cultura, com sèries històriques com ‘El Ministerio del Tiempo’, ‘Isabel’ o ‘La catedral del mar’, «que utilitzen la ficció, un gènere a què ja es pressuposa un consum més gran, per a la promoció del patrimoni cultural, històric i artístic». Fusió amb l’entreteniment «Hem de començar a canviar la mirada respecte al que és un programa cultural», recalca Cristian Trepat, responsable d’Estratègia i Innovació de l’Àrea de Continguts i Programes de TVC i fins fa poc cap de Culturals i d’Entreteniment. El directiu de la tele pública catalana considera que «la cultura no és estrictament un gènere o un format, sinó que no deixa de ser un tema o una manera d’orientar els continguts», que pot fusionar-se perfectament amb l’entreteniment «per fer-la més atractiva i que arribi a més gent». «¿De què ens serveix fer un servei cultural molt xulo però que no arribi a ningú?», reflexiona. I posa com a exemple d’aquest concepte de fusió dos espais que han ocupat el ‘prime time’ dels diumenges a TV-3: ‘This is art’ (hereu del mític ‘Òpera en texans’) i ‘Batalla monumental’ (una competició per elegir el monument favorit dels catalans). Aquesta reinvenció dels programes culturals a la televisió és una cosa que ja va començar amb l’arribada de les cadenes privades a Espanya, com recorda Amparo Huertas, professora del departament de Comunicació i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). «Es va derivar cap a una comprensió més gran de la cultura com a entreteniment, on apareixia si estava associada a un fet d’actualitat», afirma. Un canvi que també ha anat lligat posteriorment a una aposta per un nou tipus de llenguatge en aquest tipus de programes, on «la presentació, l’estètica, el format, la manera en què es parla ha d’associar-se amb una cosa actual», afegeix la també directora de l’Institut de la Comunicació de la UAB. «Ara a ningú se li ocorre fer programes com ‘Negro sobre blanco’, de Fernando Sánchez Dragó, amb entrevistes d’hora i mitja, sinó que tenim ‘Página 2’, on aquesta entrevista es fragmenta i es va intercalant amb les seccions», analitza Francisco Rodríguez Pastoriza, periodista i autor del llibre ‘Cultura y televisión. Una relación de conflicto’, que esmenta alguna experiència dels canals privats amb els programes culturals com ‘Nosolomúsica’, que Tele-5 va estrenar el 1999 però que oferia «a hores intempestives». Trepat apunta que tampoc es pot dissociar la falta de presència de programes culturals a la graella del context econòmic (de TV-3 en particular) i del consum (del públic en general). «Els últims anys, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha vist caure el seu pressupost, cosa que implica menys capacitat de produir continguts, amb la qual cosa acabes deixant més clares les prioritats respecte a què s’ha de produir. I aquestes prioritats estan molt condicionades partint dels objectius estratègics que es marqui la CCMA. Un d’aquests és el lideratge i, per aconseguir-lo, apostes per uns continguts més transversals i generalistes per arribar a molt públic», mentre que les propostes culturals se solien centrar en una audiència més específica. L’auge dels ‘youtubers’ També aprofundeix en la idea del canvi que s’ha experimentat respecte als hàbits de consum d’aquest tipus de continguts. «Segurament es consumeix més cultura que mai, però els canals de distribució ja no són estrictament lineals» (com ofereix la televisió), sinó que hi ha les xarxes socials, els podcasts o Youtube. «Fa 15 anys volies veure un programa de llibres i havies d’anar a La 2 o El 33, però ara tu busques el que vols d’aquest autor», explica. «A més, les aficions de cada un estan molt segmentades, i això és el contrari del que nosaltres, com a model televisiu tradicional, podem oferir», afegeix, tot i que recordi que tenen en antena espais culturals com ‘Quan arribin els marcians’ (sobre cultura en general) i ‘Tot el temps del món’ (sobre literatura), i que han firmat un acord per emetre les obres del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) a la televisió o als seus canals digitals. El que ja no hi ha a TVC és un gran programa musical de referència com va ser, als anys 90, ‘Sputnik’. «El programa estava associat a un context sociològic i de consum de continguts molt concret. És com quan va néixer l’MTV. Ara ningú crearia una cadena de temàtica musical, perquè ja tens Vevo per veure els vídeos, no t’esperes que el tregui l’MTV», justifica Trepat. De fet, ‘Clipping’, l’espai de videoclips catalans, no està funcionant com esperaven. Per això altres propostes culturals com ‘Cover’ (un ‘talent’ presentat per l’eurovisiu Miki), ‘La comunitat’ (amb Bibiana Ballbè) i ‘Mood Z’ s’han dissenyat en exclusiva per a l’entorn digital, buscant obrir un nou espai i per pescar el públic jove. D’‘Atención obras’ a ‘El condensador de fluzo’ «El rigor no ha d’estar disputat amb l’entreteniment», recorda Urbana Gil, directora de l’àrea de Cultura i Societat de TVE, que remarca que la difusió de la cultura és un dels principis que apareix a l’estatut de l’ens públic, i que per a ells és també «una obligació moral» que tenen «molt interioritzada». A La 2, on hi ha espais culturals amb una llarga trajectòria com el magazín ‘¡Atención obras!’ (estrenat el 2013), el concurs ‘Saber y ganar’, ‘Versión española’ i els documentals d’‘Imprescindibles’ (Premio Nacional de Televisión), també s’han apuntat a la fórmula que uneix cultura i entreteniment amb espais com ‘Órbita Laika’ (que actualment no està en emissió) o ‘El condensador de fluzo’, una estrena d’aquest gener en què es parla d’història de forma desenfadada. Aquests dos últims s’han emès en el ‘prime time’ de La 2, una cosa que és molt més difícil que ocorri amb un programa cultural a TVE-1, on l’últim cas va ser el ‘talent show’ infantil ‘Prodigios’, amb nens que despuntaven en disciplines com la dansa o la música clàssica (i que està a punt d’estrenar la seva tercera temporada), a falta que arribi ‘The dancer’, un concurs de ballarins. Deslenguados’, ‘Página 2’, ‘Días de cine’ i ‘Arqueomanía’ (tots, pels volts de les vuit del vespre) i ‘Un país para escucharlo’ (a més de ‘Punts de vista’, en la desconnexió per a Catalunya) són altres espais que nodreixen la programació del segon canal de TVE, on cada vegada recorren més a presentadors «que coneguin l’especialitat de què parlen», afirma Gil. «Abans es tirava d’altres perfils per parlar de qüestions culturals i divulgatives, però ara creiem que l’espectador és prou madur per rebre convidats menys coneguts per al gran públic però que tenen moltes coses per explicar», puntualitza, al·ludint a programes com ‘El condensador de fluzo’, on recorren a experts en arqueologia, història contemporània, l’antiga Roma i art. «La cultura, en general, està maltractada, la televisió no és que faci res diferent. Acaba pesant més l’etiqueta d’entreteniment, d’oci, que no la de cultura», sintetitza Huertas. Per ella, la clau està a educar els més petits en hàbits culturals, ja que així es revalorarà socialment el sector i es fidelitzaran d’adults. «El que s’està fent ara és adaptar els programes per a adults al públic infantil, com passa amb ‘MasterChef’ o ‘La voz, en lloc de pensar en una proposta específica per a ells», critica.

La cultura resisteix a la televisió (pública)

Només TVE i TV-3 ofereixen avui programes culturals, que han de reinventar-se per competir amb Youtube i els podcasts

Ja no hi ha grans espais musicals a la tele, que prefereixen els ‘talents shows’

El més llegit