«Soc la Mariana; el meu pare és un genocida»

Un treball excel·lent a ‘Documentos TV’ (‘Heridas abiertas’, La 2). La tele ha d’ajudar que la memòria no es perdi mai. Servei públic. Els periodistes Vicente Romero i Miguel Romero han tornat a l’Argentina. Un veterà tanguista cantava ‘Cambalache’ en una cantonada: «‘Que el mundo fue, y será, una porquería, ya lo sé / No pienses más, sentáte a un lao, que a nadie importa si naciste honrao’». A la plaça de Mayo les mares continuen cada dijous amb el seu esquinçat crit: «¿On és la meva filla, on és el meu fill...? ». I es produeix un gran silenci que fa 45 anys que dura. És important que el Vicente i el Miguel el trenquin des del periodisme. Els desapareguts de la sagnant represàlia militar argentina de la dècada dels 70 produeix una doble crueltat, molt canalla, en les famílies: al dolor de la tortura i assassinat dels seus fills s’hi afegeix la insuportable angoixa de no saber on són els seus cossos per donar-los sepultura. Això ho coneixen bé aquí tantes famílies que encara busquen per cunetes i camins. A la plaça de Mayo també van les àvies que busquen els seus nets. «A la detinguda embarassada li permetien viure fins que donava a llum. Llavors la mataven i al seu nadó el donaven en adopció a no sabem qui», diu una d’aquestes àvies. També s’ha produït un altre moviment: el dels fills dels genocides. No volen portar més el cognom d’un pare assassí. Deia la Mariana, filla del comissari Miguel Osvaldo Etchecolatz, condemnat per torturador i criminal: «Soc filla d’un genocida. No tornaré a portar mai més el seu cognom». Ara es diu Mariana Dopazo, el cognom de la seva mare. Ens han afegit també el testimoni dels genocides. O sigui, fidelitat a l’autèntic periodisme, que sempre recomana no amagar cap prisma perquè l’audiència pugui reflexionar sense tabús. Han parlat amb l’ex tinent coronel Ariel Valdiviezo, condemnat per torturador i criminal. Deia : «Videla hauria hagut de fer judicis sumaríssims. I afusellar-ne 40.000. Liquidar-los a tots, entregar els cadàvers a les famílies i s’ha acabat el problema dels desapareguts». ¡Ahh! El periodisme clàssic sap bé que si al canalla li dones corda s’acaba penjant ell mateix. Això és el que s’ha de fer. En lloc de practicar ‘cordons sanitaris’, com prediquen equivocadament alguns, ¡llum i taquígrafs! Mostrar el feixista genocida és el millor antídot col·lectiu.

El més llegit