S’ha armat una tangana de proporcions colossals amb la filtració del contracte de Messi amb el Barça. Han passat tot just 24 hores de la publicació (diari ‘El Mundo’) i a totes les cadenes que he vist, i els asseguro que són bastantes, el tema ha sigut abordat amb caires d’escàndol. Bàsicament la tele es preguntava: ¿com és possible que Messi guanyi tant? ¿Com pot pagar-li aquestes quantitats un club que està arruïnat? I s’afegien fins i tot caires de moralina de barra de bar, posant el crit al cel davant la xifra que guanya aquest ésser humà. ¡Ah! La tele –i altres mitjans– sembla que estigui buscant la indignació popular a base de provocar en l’audiència un cop emocional. Però gairebé ningú ha abordat l’assumpte des de l’estricta realitat i legalitat. Un dels pocs, i ho celebro, ha sigut Artur Peguera al ‘Telenotícies migdia’ (TV-3). Ens deia, ressaltant el fonamental: «Sorprèn que s’hagi fet públic. Aquest tipus de contractes són estrictament confidencials». Efectivament. El Barça és una entitat privada. Els seus propietaris són els seus socis (150.000 segons dades del 2015). Només ells tenen dret a conèixer els contractes del club de la seva propietat. Denota una gran hipocresia aquest retorciment de la informació, induint a confusió entre el públic i el privat. Això és com pretendre que es faci públic, per exemple, el que cobra el cap de vendes de la casa Cacaolat. I després escandalitzar-se.