Sembla que aquest dijous es reprendrà la Lliga de futbol. A l’Informe semanal (TVE-1) van reflexionar sobre com seran els partits amb les grades buides. Miguel Pardeza, que va ser un gran davanter del Reial Saragossa FC, deia: «L’afició a la grada motiva, aníma i també condiciona el partit. De vegades es pot convertir fins i tot en una rèmora per a l’equip local, i en un esperó per a l’equip de fora». Efectivament. S’han donat casos, quan l’equip local fa el ruc, que la grada l’esbronca i el xiula i l’equip contrari encara s’anima més. No sabem si ara, amb els estadis buits, als jugadors els posaran per la megafonia una selecció de crits i càntics entusiàstics, com fan en els programes d’humor sense públic, que posen rialles enllaunades per animar l’humorista. El que sí que ens van explicar a l’Informe semanal és la forma en què la tele ens servirà els partits.
A la TV alemanya han decidit que l’audiència rebi els partits tal com raja, sense incrustacions sonores o visuals afegides. Aquí sembla que se seguirà el sistema de la TV danesa: els espectadors veurem als nostres televisors les grades omplertes amb imatges de públic d’altres partits enllaunats, d’arxiu. Això ja ho va advertir l’altre dia a TV-3 Jaume Roures, el gran monsenyor dels drets televisius del futbol. Deia que contemplar el ciment de les grades, o el plàstic dels seients buits, no entusiasma. Té raó. És un paisatge trist. Però caldrà afinar molt amb les imatges enllaunades que incrustin. No sigui que estiguem veient a casa una jugada lamentable per part dels dos equips, una situació vergonyosa, i el realitzador s’equivoqui i ens punxi una grada cridant entusiasmada i aplaudint pels descosits. O al revés: que estiguem veient a casa una jugada sublim i que s’equivoquin d’enllaunat i ens incrustin una grada xiulant enfurismada. ¡Ah! Si no van amb compte aquest trompe l’oeil o ficció televisiva pot ser surrealista.
Ens deien també a l’Informe semanal que potser desplacin càmeres als bars i les penyes, i connectin en directe amb l’animació i eufòria que es viu en aquests llocs. En qualsevol cas, que ens alimentin amb simulacions –tot i que en aquesta ocasió sigui amb una bona finalitat– no deixa de ser el millor retrat de la televisió. Aquest artefacte que moltes vegades es dedica a pintar-nos realitats que no existeixen.