A més d'haver fet molt cine en la seva llarga carrera, Kiti Mánver ha intervingut en els últims anys en sèries com 'Gran Hotel', 'Fenómenos', 'Gran Reserva: el origen' i 'Frágiles'. Ara és Charo, la mare de Juanjo (José Luis García Pérez), en la segona temporada de la sèrie 'Vive cantando', que Antena 3 emet els dimarts a la nit (22.40 hores).

–El seu personatge té el seu què, ¿oi? 

–Sí, la mare de Juanjo és una dona independent i una mica egoista, però també és una persona despreocupada d’aquelles meravelloses que ha fet el que li ha donat la gana. Això porta problemes, però també molta diversió per a ella.

–I la seva Charo amaga històries...

–Bé. Se n’havia anat cinc anys al Carib i ara té necessitat de tornar amb el seu fill i apanyar-se amb ell. És una perruquera estupenda, però li hauria agradat ser una cantant com Trini. Per això, la relació amb Trini és magnífica, d’oli pur entre totes dues. Tenen una sintonia absoluta. És allò del famós Èdip, que els fills busquen la dona que s’assembli a la mare i les dones busquem el pare en els nòvios. És un tot un tòpic, però és així.

–¿S’ho està passant bé?

–Sí, és un personatge molt divertit de fer. Ella és molt esbojarrada i molt vital. És egoista, però també generosa. No pensa gaire les coses que fa. A més, m’han fet cantar així que he començat. A ella li hauria agradat ser cantant, però s’ha quedat en perruquera d’artistes, encara que no està frustrada per això. Li treu suc a la vida.

–¿Com l’han rebut els veterans de la sèrie?

–La rebuda ha sigut meravellosa. Havia treballat amb Manuel Galiana, perquè vaig fer una gira de gairebé tres anys amb ¡Ay Carmela! Manuel és com de la meva família. Amb José Luis García Pérez havia treballat en un pilot i en una pel·lícula, i el poc temps que vam coincidir ens vam caure bé i ens vam compenetrar en la feina. Amb Gorka Otxoa vaig fer de la seva mare a Pagafantas, i hem rodat un curt fa poc. I després m’he trobat amb aquesta meravellosa bèstia escènica i televisiva que és María Castro, que no coneixia, perquè els actors no tenim temps de veure la tele.

–¿No l’havia seguit a la sèrie 'Sin tetas no hay paraíso'?

–No. He flipat amb ella, perquè havia vist tres capítols de 'Vive cantando' i em vaig dir: «Aquesta tia sí que m’agrada». Quan l’he conegut en persona, resulta que la veu la té molt més aguda i hi dedica una feinada impressionant. ¡I com es mou! És una bèstia impressionant. Tot ho fa molt senzill i molt fàcil. És amorosíssima.

–¿Li va agradar la sèrie quan va veure aquells tres capítols?

–Sí. Li vaig dir a José Luis quan vam coincidir en aquells rodatges que 'Vive cantando' em molava i que m’aniria bé sortir en una sèrie com aquesta. No és que m’oferís per al paper. Jo, en general, dic: «Si hi ha un episòdic, truqueu-me, perquè m’agrada aquesta sèrie». Ho dic per si de cas cau. I aquesta vegada ha caigut.

–¿Què comparteix amb el seu personatge en la vida real?

–Suposo que de vitalitat sí que en tinc. És un personatge una mica més gran que jo, però no m’importa. Estic fent [al Teatro Lara de Madrid] una obra de teatre que es diu Las heridas del viento, en què faig d’home. Quan estàs a punt de fer-ho et mors de por. Et posen els cabells grisos i uns quants anys al damunt. Però tothom em diu que estic molt bufona, i estic encantada. M’han sortit uns quants cabells blancs més.

–¿Com porta això de fer gairebé sempre de mare?

–Jo estic fent d’àvia des dels 19 anys. No m’ha semblat mai malament. Al contrari, crec que és una de les parts més divertides d’aquesta professió això de poder fer de tot. Pots actuar en papers secundaris o protagonistes o cameos de mitjana seqüència. El secret és agafar-t’ho com si fos gran tot.

–El seu paper l’havia de fer Concha Velasco, però es va posar malalta…

–Estic segura que se’n sortirà, perquè és una força de la naturalesa i una mestra de la interpretació.

–¿Ha parlat amb ella?

–No he parlat amb ella, perquè són coses molt delicades i s’han de respectar les persones. Però estic al cas de tot. Vaig coincidir amb ella a Gran Hotel i li tinc molt de carinyo.

–¿La feina dels actors està tan malament com la de la resta dels espanyols?

–Sí. Hi ha un 70% de companys que estan a l’atur. Si no canvia la situació, aquesta actitud tan tancada que tenen amb l’IVA i l’absència d’ajudes ens matarà. Sempre ha semblat que l’única professió que té ajudes és la nostra, quan hi ha una barbaritat de centenars de milers de milions que els estem donant als bancs pel morro i ningú diu res. Sembla que l’única que està subvencionada és la cultura. Si no canvien, destruiran el país, no només la nostra professió. A tots els països civilitzats la cultura la cuiden i la mimen com si fos or, perquè és fonamental. Desgracia­dament, nosaltres tenim una tradició molt terrible que els nostres governants han sigut molt burros en moltíssimes ocasions i això ens persegueix des de fa temps al llarg de la història. I ara que havíem avançat una miqueta, de cop ens clavem aquesta gran hòstia.

–¿Són especialment burros els governants actuals?

–Ells i la seva família no. Burro per al que el poble volen que sigui burro.

–El cop de gràcia ha sigut la pujada de l’IVA…

–Això és inhumà. Som l’únic país d’Europa que té aquesta barbaritat del 21% de l’IVA en cultura. Grècia i Portugal, que són més pobres, el tenen moltíssim més baix. És evident que han anat a fer-nos mal, perquè els fem nosa i no els agradem. ¿Que si és per ser d’esquerres? Cadascú pot ser el que li doni la gana. Vivim en un país lliure, on un pot opinar i ser el que vulgui.

–¿No té la sensació que els estan passant factura?

–¿Sensació? És que és una evidència. Està escrit i superdit. Ho diem ja ben fort i a crits, perquè nosaltres també cotitzem i paguem hipoteques. A més, som de les professions més honestes del món, perquè els sous dels actors no es poden dissimular: són aquí. Sempre flipo quan diuen allò d’«en B». Em pregunto què és això d’«en B». ¿Com ho fa la gent? ¿Com pot dir la gent que no ha cobrat el que ha cobrat? En la nostra professió no es pot fer això.

–¿Els estan fent pagar el suport a Zapatero?

–Jo no he recolzat Zapatero. Això no va per una cosa o per una altra. El PSOE ha comès errors gravíssims. Ara estan igual de pocavergonyes en el sentit de no pensar en la gent. Ningú s’ha rebaixat un punyeter euro del seu sou, ni de les seves prebendes i els seus privilegis. I a la gent cada vegada ens prenen més. Estic parlant en general del nostre país. Nosaltres som un reflex que hi ha alguna cosa, a més ara, d’una altra gent que ens té especial mania. Els dos grans partits estan fets uns pocavergonyes. Ho sento molt. Estan en pla inhumà.

–¿Té algun projecte entre mans?

–En aquesta professió, juntament amb els pintors, som els més longeus. Com que és tan rica sempre t’està donant lliçons. Ja he fet moltes coses, perquè vaig començar amb 16 anys i en tinc 61. En aquest sentit, m’assemblo al meu personatge: potser no sóc tan boja ni cap de pardals com Charo, però per mi l’edat és la que un sent que té. Crec que tinc moltes coses per fer encara. M’apunto a molts curts, col·laboro amb gent jove, perquè m’agrada saber per on van, per on respiren… Si veig que la cosa es posa molt dura, em poso a produir, com he fet amb l’última obra de teatre, i ja està.

–¿El fet de sortir a la televisió ajuda els actors perquè els surtin més papers al cine i al teatre?

–Quan era jove deien: «El que val, val, i el que no, a televisió». Miri com han canviat les coses. Ara, encara que tu valguis, necessites passejar-te una mica per les audiències perquè es fixin en tu i després comprin una entrada per veure’t al teatre. És necessari.