Twitter, el megàfon de la política (per bé i per mal)

«Sense Twitter jo no seria aquí». Quatre mesos després d’iniciar el seu mandat, el 2017, Donald Trump confessava orgullós en una entrevista al ‘Financial Times’ que havia instrumentalitzat la xarxa social per arribar a la Casa Blanca, una improbable victòria que va transformar la realitat política als Estats Units i va establir un precedent sobre com podia ser utilitzada com a megàfon ideològic. Twitter va néixer a mitjans del 2006 amb la intenció de ser un espai en què connectar amb els teus amics i explicar-los les teves novetats. Les celebritats van ser les primeres a colonitzar la plataforma però la política va trigar poc a detectar les oportunitats comunicatives que els donava. D’Obama a la Primavera Àrab Barack Obama va ser el més eixerit i el 2007 es va unir a Twitter, obrint-se així un canal per parlar directament amb els ciutadans i captar fons. Un any després es convertia en el primer president afroamericà dels EUA després de capturar el 66% del vot menor de 30 anys. Les eleccions ja es podien guanyar a internet. I pagant molt menys que amb publicitat tradicional. L’estratègia comunicativa d’Obama va canviar el terreny de joc polític i la seva victòria va evidenciar que Twitter –i altres xarxes socials com Facebook, Youtube o Instagram– podien ser eines crucials per marcar el debat i opinió pública, un poder que va seduir molta gent. We just made history. All of this happened because you gave your time, talent and passion. All of this happened because of you. Thanks — Barack Obama (@BarackObama) 5 de noviembre de 2008 Tanmateix, la política no només es juga als despatxos. El 4 de gener del 2011, el jove comerciant tunisià Mohamed Bouazizi es va immolar per denunciar la repressió de la dictadura de Ben Ali. El foc que va cremar el seu cos fins a la mort també va encendre la metxa de la protesta social a Tunísia, trobant buits digitals en la censura del règim i aconseguint-ne l’enderrocament. Les marxes van trobar un aliat en plataformes com Twitter, que van contribuir a viralitzar les imatges i el seu missatge de denúncia, incendiant els carrers d’altres països com Egipte, Líbia o Bahrain. Tot i que el seu rol de vegades ha sigut simplificat, la naturalesa instantània de la comunicació a les xarxes va ajudar a donar forma al que es va conèixer com la Primavera Àrab. Xarxes, un mirall deformat Aquestes dues fites van contribuir a normalitzar l’ús de Twitter al voltant del món com un espai on accedir gairebé en temps real al que passava arreu del món. Conscients d’això, els periodistes van fer de Twitter la seva xarxa social preferida, ja que els va obrir la porta a seguir l’actualitat, contactar amb fonts i construir-se una comunitat pròpia de lectors amb qui interactuar. Això, al seu torn, va fer que el poder polític i econòmic accentués la seva presència a la plataforma, buscant així més oportunitats de destacar enmig d’una lluita frenètica per captar l’atenció. No ser a Twitter (o en altres xarxes) és no existir. Tot això ha fet de la plataforma de l’ocell blau una mena de plaça pública digital. Tanmateix, les xarxes socials no són un reflex pur de la realitat, sinó més aviat un mirall deformat. Espais com Twitter busquen mantenir-te enganxat a la plataforma per obtenir més dades de tu i utilitzar-ho per vendre publicitat, i la millor manera de retenir-te és mostrant-te el que vols veure, el que concorda amb les teves idees. En el camp ideològic, aquest biaix de confirmació ha portat els usuaris a negar diferents punts de vista, una cambra d’eco que ha alimentat la polarització i radicalització de la societat. Trump i l’incendi social Donald Trump i els seus assessors van ser més llestos que ningú al detectar com les xarxes socials (i el capitalisme de l’atenció que les regeix) recompensen les provocacions, insults i comentaris indignants ja que apel·len a les emocions i generen més reaccions. El 2011, el magnat immobiliari reconvertit en estrella televisiva va començar a tuitejar frenèticament, estudiant com explotar les normes del joc fins a domar-les com ningú. Des d’humiliar els seus rivals a difondre conspiracions racistes contra Obama, el que va aprendre llavors va ser perfeccionat en la campanya electoral del 2016 que el va portar, contra tot pronòstic, al poder. Seguint els codis de l’extrema dreta digital, el seu estil beneit, groller i obertament discriminatori va animar els seus i va irritar els adversaris, uns sentiments que la xarxa amplifica. Encara des de la responsabilitat de la Casa Blanca i sent el mandatari més seguit a Twitter (88,9 milions de persones), Trump va mantenir el seu mètode trol, atiant els seus fidels a prosseguir una guerra cultural i amplificant (també a través de bots) tota mena de conspiracions racistes, antisemites o contra el sistema democràtic del seu país. Més de 16 anys després del seu naixement, Twitter continua sent un espai essencial per al debat polític i la construcció de l’opinió pública. Un megàfon que serveix als activistes per protestar contra el que volen canviar, però també una eina que –com va confessar Trump– permet a polítics de tot el món llançar les seves consignes propagandístiques esquivant la fiscalització dels crítics. Tanmateix, la presència de la política a Twitter pot ser menys inflada del que el mirall deformat ens mostra. Un estudi recent del Pew Research Center assenyala que amb prou feines un 33% dels tuits que publiquen els nord-americans són polítics, i un 78% són produïts per persones de més de 50 anys.

Twitter, el megàfon de la política (per bé i per mal)

De les primaveres àrabs al procés, de l’ascens de Trump a la popularització de tota mena de conspiracions, la xarxa social ha sigut indispensable en la construcció de la realitat política de molts països

El més llegit