Pa fins que s’acabi la llenya

Quan el seu besavi, Pere Dalmau, va comprar aquella casa de Rupià (Baix Empordà), el sospir de la Primera República acabava de deixar pas a la restauració borbònica i Catalunya es recuperava del final de la tercera de les guerres carlines. El Pere va pagar 4.000 pessetes per una casa de dues plantes ubicada just davant l’església del poble. I, al caliu d’un forn de llenya, va fundar el ‘Forn de Pa de Casa Dalmau’. El Pere va pastar mentre l’últim brot de còlera enterrava més de cent mil persones a Espanya, Barcelona preparava la seva Exposició Universal o Joan Gamper fundava el Barça. Mentre el seu avi, Joan Dalmau, agafant el relleu del Pere, era davant el foc d’aquell forn fix –o forn morú–, van caure la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, que havia sigut una mica més que un sospir, i la Guerra Civil. El cine va deixar de ser mut i després de projectar-se només en blanc i negre. Pere Dalmau, el seu pare, va enfornar durant una dictadura franquista que va fixar el preu del pa de quilo i també del quilo de farina. Mentrestant, es va desencadenar la Segona Guerra Mundial, va arribar la televisió a Rupià i Neil Amstrong a la lluna. I Johan Cruyff va trepitjar per primera vegada el Camp Nou. El besnet del Pere, el net del Joan i el fill del Pere és Josep Maria Dalmau i és qui ha mantingut el forn calent durant uns anys en què Catalunya recuperava les seves institucions, Espanya estrenava la democràcia i Barcelona celebrava uns Jocs Olímpics. Mentre el Josep Maria feia exactament el mateix que els seus antecessors, també es va estendre la plaga dels telèfons mòbils i de la Covid-19, gairebé tan mortífera com el còlera que va sobreviure el Pere. Durant els últims anys, els habitants de Rupià han començat a guanyar més diners allotjant hostes de la capital captivats per la bellesa del poble que cultivant el camp o matant animals. Quan s’acabi la llenya que li queda, després de més de 140 anys, el Josep Maria també deixarà de fer pa. Això de la llenya és literal. Fa pocs mesos, un editor va descobrir el seu forn –d’obra, massís, proveït de les mateixes comportes i eines que fa més d’un segle– i se’n va enamorar. Va prometre que tornaria aviat i el Josep Maria li va respondre que s’havia d’afanyar perquè estava a punt d’abaixar la persiana per sempre. Disposat a evitar-ho, l’editor va donar veus a les xarxes socials i l’eco va arribar fins a un restaurador de Girona que va conduir a Rupià i va convèncer el Josep Maria que li vengués el negoci. Com que el traspàs necessitava una mica de temps, el Josep Maria, de 68 anys i inscrit al programa de la jubilació activa de la Generalitat, va decidir donar-l’hi. I va encarregar un últim camió de llenya perquè la fleca que havia d’adquirir el nou propietari continués viva quan es formalitzés el traspàs. «Volia fer diferents tipus de pa i coses més sofisticades. I aquest és un forn de foc continu. Es fica la llenya i quan està calent es fica el pa. No dona per a més», diu el Josep Maria, mentre deixa una pala de més de 2 metres recolzada contra la paret per explicar per què el restaurador de Girona va canviar d’opinió. El forn no era el que ell buscava i el Josep Maria es va quedar amb les deu tones de llenya acabades de comprar. Va pensar que si la fleca havia funcionat durant més de 140 anys, podia continuar fent-ho fins que cremés l’últim d’aquells troncs. Va començar en aquell moment un compte enrere que acabarà d’aquí poques setmanes. D’aquella sentència de mort per incineració se’n va fer ressò l’Informatiu Costa Brava en una peça tendra, desacomplexada i rigorosa. Des d’aleshores, fins al Forn de Pa han peregrinat diversos periodistes. «Ens hem convertit en mediàtics», diu el Josep Maria, mostrant un somriure sorneguer que no amaga per on es passaria ell aquest concepte. «Ara que l’avi es mor, tothom a veure l’avi», parafraseja en una crítica indissimulada a l’olfacte periodístic. L’horari del Josep Maria és el dels veritables forners. Dorm poc més de cinc hores i els dissabtes es passa un dia sencer sense tocar el matalàs. Està cansat i, tot i que li farà pena posar l’últim tronc, no dramatitza: «Potser des de fora pot semblar especial el que faig perquè la gent ja no sap fer-ho, però per a mi és el més normal», explica enumerant els ingredients amb què fa el pa –farina, llevat, sal i massa mare– i l’estona que deixa reposar la pasta i la que després es passa dins del forn. El final de Casa Dalmau recorda en essència el conte de Jack London, ‘La ley de la vida’. Allà l’escriptor nord-americà relatava com una tribu d’esquimals havia de desprendre’s del més vell perquè retardava el seu avenç. Mig cec i desvalgut, el vell es quedava al costat d’una foguera, conscients tant ell com la tribu, que quan cremés l’últim tronc tot s’hauria acabat.

Pa fins que s’acabi la llenya

Josep Maria Dalmau va comprar 10 tones de troncs i deixarà un negoci que va començar a Rupià (Baix Empordà) el seu besavi quan cremi l’últim

El més llegit