La Celia, de 6 anys, es converteix en ensinistradora de gossos policia després de superar un càncer

«Quan tenia 9 mesos, ens vam adonar que li tremolava l’ull». El Cristóbal, el pare de la Celia, recorda que va començar així. I que tot va ser molt ràpid. Van anar de metge en metge fins anar a parar a l’Hospital de Sant Joan de Déu, on la família va saber que la petita tenia una tumoració al nervi òptic. «Va ser com entrar dins d’una cosa fosca, un malson del qual no despertàvem». La Celia es va sotmetre a un tractament de quimioteràpia durant un any sencer. Des d’aleshores, el «problema» s’ha aturat. Significa que, si els pronòstics mèdics es compleixen, no es tornarà a reactivar. Tot i que cada sis mesos acudeix al servei d’oncologia infantil per assegurar-se que no s’ha mogut. Una amenaça que turmenta més els que l’envolten que la mateixa Celia, que té 6 anys. Els seus pares, a la recerca d’una cosa que aclarís aquest cel ennuvolat, van contactar amb Make a Wish, una fundació que fa realitat il·lusions de pacients infantils que tenen malalties tan greus com la de la Celia. El primer era esbrinar què desitjava la Celia. Primer va respondre que conèixer Rosalía –ella i la seva germana gran, la Candela, ballen les seves cançons a tota hora–, però després s’ho va pensar millor i va formular una petició que va deixar Roser Vila-Abadal, directora de projectes de Make a Wish, bocabadada: ser entrenadora de gossos policia. Alguna cosa d’aquella decisió tenia a veure amb el Coco, el border collie que li van regalar al fer 3 anys i que el Cristóbal ha anat ensinistrant pel seu compte. La Roser es va reunir amb Jordi Guerrero, intendentede la Guàrdia Urbana, i tots dos van posar el pla en marxa. «És clar que ho vam acceptar. I quan vaig sol·licitar la col·laboració de la unitat canina, van sobrar els voluntaris», explica el policia. No és un caprici Les il·lusions que concedeix Make a Wish no són capricis ni sorpreses, sinó reptes que s’aconsegueixen a través de l’esforç, perquè es persegueix que el procés ajudi en la seva recuperació. «Sovint tenen por dels tractaments i costa que els acceptin perquè poden ser dolorosos. El que intentem és que aprenguin que amb treball es poden aconseguir objectius», aclareix la Roser, que afegeix que els sanitaris supervisen el projecte i que els nens exerceixen de ‘caps’ de l’operatiu i estan informats de cada dificultat que apareix. «La família sencera s’hi ha d’implicar, en especial els germans del pacient, com la Candela, que poden patir molt durant la malaltia perquè trenca els nuclis». Això de la Celia no ha sigut ni un caprici ni una sorpresa, ha sigut una formació estricta. Els agents de la canina van preparar al novembre un paquet que van enviar a la Celia per correu i que contenia tot el necessari: instrumental per a l’ensinistrament i proteccions, el llibre ‘La niña que sabía de perros’, una credencial d’entrenadora en pràctiques i un uniforme policial. «El primer era que es vestís de manera reglamentària», precisa l’intendent. Amb la Celia degudament equipada, van començar les classes. Amb el Coco al seu costat i els policies a la televisió del menjador. Tasques tan complicades com la col·locació de l’arnès, fer la croqueta, llançar objectes i aconseguir que els reculli o fins i tot accionar l’interruptor de casa. «Cada dissabte esmorzem i és el gran repte del dia. I no acaba amb el final de la sessió, perquè després toca trucar als avis i explicar cada detall», comenta el Cristóbal. «Si la seva malaltia va ser un malson, això ha sigut un somni». Aquesta és l’aportació real de cada projecte, conclou la Roser: «Treballem la resiliència familiar i entreguem el poder al pacient, li diem: ‘Amb els deures que tu facis nosaltres trucarem a totes les portes i, si fem equip, s’obriran’». Les de la Celia, que són les de la Guàrdia Urbana, estan a punt d’obrir-se del tot. Última classe «Aquest dissabte toca l’última classe i ja podrem anar a veure’ls», recorda la Celia, impacient. Es refereix al fet que després de la sessió que impartirà la guia Lorena, si el virus no ho impedeix, l’espera una recepció a la seu de la unitat canina. Allà s’haurà d’examinar, demostrar que ella i el Coco han adquirit els coneixements necessaris. Aquí no es regala res, remarca l’intendent Guerrero, que afegeix que el títol ja està escrit i hi diu: «Diploma d’entrenadora canina infantil». L’hi entregarà el cap de la Guàrdia Urbana, Pedro Álvarez. La Celia afronta l’últim obstacles amb garanties. I, tot i que «de vegades el Coco no fa cas», confia en «les txutxes» per reconduir-lo. «Ens ha fet pensar en el futur, que potser d’aquí uns anys, la Celia treballarà a la unitat canina», explica el Cristóbal. Si això passés, seria difícil esbrinar qui estaria més orgullós: La Celia, els seus pares, la Roser o els policies.

La Celia, de 6 anys, es converteix en ensinistradora de gossos policia després de superar un càncer

La fundació Make a Wish i la Guàrdia Urbana uneixen esforços per fer realitat el somni d’aquesta pacient de Sant Joan de Déu

Això de la Celia no ha sigut ni un caprici ni una sorpresa, ha sigut una formació estricta i aquest dissabte passarà l’examen final

El més llegit