L’Orgull del col·lectiu trans: «Som la baula feble amb què propaguen l’odi, però no tornarem als marges»

Que el col·lectiu trans és objectiu de l’aparell de l’odi ho proven tant elsdiscursos i polítiques ultres de mandataris com Donald Trump –«acabarem amb la bogeria transgènere»– com l’augment de les agressions físiques i verbals. Per exemple, l’informe ‘Estat de l’Odi 2025’, de la Federació Estatal LGTBI+, apuntava que aquestes han augmentat 10 punts (del 6,8 % al 16,25%) en un any. I d’elles, segons l’Observatori contra la LGTBI-fòbia, una de cada tres ha tingut en el punt de mira persones trans, ominós rècord històric a Catalunya. Des del calat de l’andanada, aquest Orgull posa especialment el focus en els drets i llibertats del col·lectiu. Remarca Carla Antonelli, primera diputada trans a Espanya i actual senadora designada per Més Madrid, l’augment de la LGTBI-fòbia −inclosa la transfòbia− no es limita als carrers, sinó que es reflecteix en les institucions. Assenyala figures com Trump, Milei, Orbán i Ayuso. Aquesta última, apunta una contradicció: va votar a favor de les lleis LGTBI de Cifuentes i ara, «per pura propaganda», predica la LGTBI-fòbia, «ja que l’alinea amb posicions ultra» per utilitzar-les al seu favor. ‘Cortina de fum’ No són només xifres i polítiques. El mateix col·lectiu trans denuncia els efectes de l’augment de la transfòbia: violència, exclusió, inseguretat i un retrocés quant a la llibertat de construcció de la identitat. Manuela Core, dona trans i protagonista de la campanya ‘A Doll’ de Desigual, en favor dels drets trans, assegura que el gir social i polític s’ha fet molt tangible en els espais LGTBI: «Ara tot és molt més binari», detalla. «La situació política fa que abandonem ‘allò del mig’. Abans hi havia més exploració i fluïdesa de gènere, ara, per por i de manera preventiva, hi ha gent que s’‘autocorregeix’, així que o intentes assemblar-te al gènere que et van assignar al néixer, o vas fins al final i passes per processos per veure’t conforme amb l’estereotip del teu gènere. És a dir, si ets una dona trans faràs el que sigui per ser considerada una ‘dona de veritat’», continua la Manuela, posant entre cometes aquesta expressió. «Al final, és cansat viure violències, i una vol estar tranquil·la». Per a Antonelli, que ara les persones trans estiguin perillosament en el punt de mira és «només una cortina de fum» per desplegar una agenda neoliberal. Afirma que figures com Trump només busquen acarnissar-se oportunistament «amb la baula més feble» per «crear el caldo de cultiu de l’odi». I ho fan, a més, «en un moment en què el col·lectiu estava aixecant el cap». Lluita històrica Aquesta és, precisament, una de les lluites històriques de les persones trans: fugir dels marges. «Que ens vegem abocades al ‘woman all the way’ [dona fins al final] és perillós perquè no tothom té recursos per aconseguir-ho. Les que poden faran ràpid l’hormonació, les operacions, el bòtox, el que sigui. Però si no els tens, et veus exposada a violències. I, a més, no complir l’estereotip et tanca portes laborals, empitjorant la precarietat i abocant-te més als marges», denuncia la Manuela. «Tant de bo hagués pogut cotitzar. Tant de bo pogués tenir una pensió». Aquestes frases són algunes que Fanny Vidal, històrica activista trans de 70 anys, ha sentit d’amigues i companyes. En la línia de la Manuela, apunta a la precarietat com el principal problema del col·lectiu avui dia: «Som pobres. Quan feies la transició, no podies treballar, tots t’assenyalaven, i per sobreviure treies diners d’on fos, inclosa la prostitució. I de gran només tens dret a la pensió no contributiva. Són 500 euros. Et dona per a una habitació, però no per menjar». «Sense res» a la tercera edat La lluita trans va íntimament lligada a les condicions materials de vida. La Fanny exposa la situació de moltes persones del col·lectiu: sense anys cotitzats, sense una pensió digna, patint l’actual crisi de la vivenda, amb seqüeles psicològiques després d’haver anat a presons i manicomis simplement pel seu gènere, rebutjades per les seves famílies i, bàsicament, «sense res». Moltes tornen a la prostitució en la tercera edat, ja que no disposen de xarxa de recolzament: ni tan sols d’amigues, ja que moltes van morir. «Va ser un genocidi. Teníem esperança de vida de 40 o 50 anys a causa de la violència social i del sistema. Algunes de les que queden han perdut el cap, perquè el patiment té un límit. ¿Com pots aguantar un sofriment que no para mai, buscant una pau que mai arriba?», es lamenta. Un altre problema amb què topen les persones trans, denuncia la Fanny, és la falta de confiança en el sistema mèdic. Hi coincideixen Cristina Garaizabal, figura clau en la creació del Centre LGTBI de Barcelona, i Ivan López, facilitador de la prova del VIH a CheckPoint Barcelona: el sistema sanitari té biaixos que dificulten l’accés a persones LGTBI, ja que les patologitza i les exposa a violències, fins i tot dins de la consulta, en un espai on són vulnerables. «El dret a la salut sexual de les persones trans, avui dia, no està garantit a Espanya», afirma López. Unitats saturades A Catalunya, afirma que el sistema té carències tant d’espais com de personal per crear una estructura segura que proporcioni a les persones la capacitat per demanar i descobrir a quins serveis poden optar. A més, unitats especialitzades com TRÀNSIT estan saturades. De fet, el col·lectiu tem que la situació pugui anar a pitjor, ja que, com s’ha vist als EUA, aquests serveis són molt febles ja que el seu pressupost depèn de la ideologia del govern del moment. Davant aquesta tessitura, el col·lectiu s’organitza en molts espais. Per exemple, la Manuela programa La Casa de las Muñecas, un espai artístic que posa les dones trans al centre i les empodera amb feina i independència econòmica. També hi ha la Fundació Enllaç, amb la qual ha col·laborat la Fanny, que lluita políticament per aconseguir residències per a persones ‘queer’, perquè, en la tercera edat, no hagin de tornar a l’armari i puguin viure la tercera edat sense violències i en dignitat. Com conclou Antonelli: «No tornarem als marges. I per a això, ser visibles és la nostra eina».

L’Orgull del col·lectiu trans: «Som la baula feble amb què propaguen l’odi, però no tornarem als marges»

El Pride posa el focus en els drets i llibertats d’aquest col·lectiu, que rep una de cada tres agressions per LGTBI-fòbia

Sortir de l’armari a l’institut: «¿Com has de dir que ets gai si els nois estan tot el dia amb el ‘maricon’ a la boca?»

El més llegit