María Dolores Puga, demògrafa: «La població espanyola mai tornarà a ser jove»

Doctora en Geografia per la Universitat de Barcelona, María Dolores Puga dirigeix el Grup d’Investigació sobre Envelliment del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Ha col·laborat en infinitat de recerques i projectes nacionals i internacionals sobre demografia i longevitat. –El Govern anuncia la regularització dels immigrants arribats a Espanya abans del 2025. ¿Quina és la seva lectura des de la demografia? –Acabada la transició demogràfica, amb els canvis en la fecunditat i la mortalitat als països desenvolupats a partir de finals del segle XX, la principal dinàmica que afectarà i canviar les seves poblacions serà la immigració. La població espanyola del futur no continuarà creixent de manera natural, ho farem només en funció de les dinàmiques migratòries. Els naixements del futur, tenint en compte com de buides estan les generacions en edat reproductiva, dependran molt més del nombre de mares que del nombre de fills per dona. –Diuen que per cada nadó a Espanya arriben cinc immigrants, ¿cert? –Això correspon a un moment de ‘boom’ immigratori, com el dels primers anys del segle XXI. Ara està tornant a augmentar molt. Davant altres dinàmiques, com la mortalitat o la fecunditat, que eren molt estables i tenien molta inèrcia, amb canvis molt lents i a llarg termini, les migracions, que depenen molt del mercat de treball, mostren grans canvis i molt ràpids. Arriba població jove, no nens, però sí població amb potencial reproductiu. És el contrari del que va passar a Espanya, on la caiguda de la natalitat ha tingut molt a veure amb la pèrdua de població: quan tens emigració, com vam tenir nosaltres fins als anys 80, no només perds joves, perds els futurs nens. –Els ‘baby boomers’ envelleixen. –A principis de segle, la fragilitat associada a la vellesa apareixia entorn dels 75 anys, ara entorn dels 85: les generacions dels anys 30 l’han retardat 10 anys, ni més ni menys. Es parla d’una nova edat transicional, igual que hem inventat l’adolescència entre la infantesa i l’adultesa, ara entre l’adultesa i la vellesa. Els ‘baby boomers’, ara mateix entre els 50 i els 65, estem entrant a la gerontoadolescència, que és l’edat que està sostenint la resta de la societat. Moltes dones estan cuidant les seves mares grans i els seus nets, fet que facilita la permanència de les seves filles i fills en el mercat laboral. Són poblacions envellides i més complexes, amb més edats, més transicions i més generacions coexistint. «Ens hem de preparar per afavorir l’envelliment a la llar, amb xarxes de suport en l’entorn immediat, on no només estarà la família» –¿La planificació dels serveis públics ho té en compte? –Tant de bo. Es va perdent entorn familiar, s’arriba a la vellesa en soledat, en la fragilitat també. Sí, efectivament, aquest és el gran repte pendent. Érem poblacions creixents, joves, simples, de nens, adults i vells, mai tornarem a ser així. Hem d’adaptar tots els nostres sistemes de benestar i de cura col·lectiva a les formes d’una població que ni és ni tornarà a ser la del passat. –¿Aquesta és la prioritat? ¿Més que les polítiques de natalitat? –Cal afavorir que els joves tinguin els fills que volen tenir, no perquè això rejovenirà la població, sinó perquè poden arribar a les seves aspiracions reproductives. Cal mirar-se al mirall i reconèixer-se en la població que ja som, i adaptar-s’hi. Això implica canvis en els sistemes de salut: cal gestionar poblacions que viuen durant dues dècades de la seva vida amb morbiditat crònica; s’ha d’instal·lar la cura en la discussió col·lectiva i en el debat públic –mai més tindrem aquelles llars multigeneracionals en què generacions de dones sacrificaven la seva vida per cuidar tota la família–; les llars són més petits, intrageneracionals, de parelles grans, tots dos fràgils, tots dos cuidats i cuidadors, proveïdors i receptors de la cura, o de dones grans que viuen soles. –No sona gaire bé. –No és tan mala notícia, perquè tots volem envellir a casa nostra, però això implica entorns segurs. Ens hem de preparar com a comunitat per afavorir l’envelliment a la llar, amb xarxes de suport en l’entorn immediat, on no només estarà la família, hi haurà els suports públics, la comunitat, el veïnat, el mercat... Això requereix una tasca de coordinació, de gestió, que aquestes persones grans i fràgils no poden fer per si mateixes, per exemple, per accedir a les ajudes per a la dependència. I després està tot el debat sobre la solitud. –¿I això com se soluciona? –En les edats més avançades perden importància els amics, guanyen importància els veïns, suports més instal·lats en l’entorn immediat. És molt important el barri, no només en la part física, que també, perquè facilita continuar sortint, trobar-se, sinó també els vincles socials. Hi ha figures importantíssimes: el farmacèutic, el carter, els botiguers... Coneixen les persones des de fa molt temps, poden alertar, escoltar. És molt important construir teixit social des de l’entorn més immediat.

María Dolores Puga, demògrafa: «La població espanyola mai tornarà a ser jove»

José Viña, expert en longevitat: «L’estrès és el gran assassí dels nostres dies»

El més llegit