Fa uns dies, sortint del cine, després d’haver vist una pel·lícula romàntica amb molt clixé i molt de sucre, el meu acompanyant em va deixar anar: "No t’ha agradat, ¿oi? És clar, tu no creus en l’amor". Em vaig quedar parada. ¿Perdona? ¿Com que no crec en l’amor? ¿Per què? ¿Perquè estic soltera? ¿Perquè no visc en parella, no tinc fills i no vaig firmar cap contracte d’exclusivitat emocional? ¿Això ja em deixa fora del club de l’amor veritable? Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de pensar que les úniques relacions vàlides són les monògames, normatives i beneïdes per Déu. Fa anys que exploro altres maneres d’estimar. Relacions obertes, anarquia relacional, poliamor, sexe sense exclusivitat i amor sense sexe i, sincerament, he trobat més veritat, més tendresa i més responsabilitat emocional en moltes d’aquestes persones anomenades "liberals" que en moltes parelles tancades i barrades que se suporten per por d’estar soles o per no arribar a final de mes. Hi ha gent que està molt despistada. Confon amor amb sexe, llibertat amb caos o plaer amb promiscuïtat. I el que se’ns oblida és que totes les relacions tenen regles, fins i tot les més tradicionals. Només que en les monògames solen venir de sèrie, com si fossin naturals. Ningú les pacta, però existeixen: exclusivitat sexual, emocional, i que no se t’acudi mirar algú altre amb desig, que llavors no és amor, és traïció. Doncs no, no tot és llibertinatge sense control, sinó més aviat el contrari.